L'art de saber perdre

Tot i havent-lo tractat ben poc, el president Montilla se m'havia entravessat. Quan va accedir a la presidència, vaig lamentar-ho, no pas perquè no sigui català de naixement sinó perquè considero que com a ben nascut el seu amor patri està repartit entre dos llocs, i que un president de la nostra terra ha de sentir adoració per aquesta, només. Un país vilipendiat, menystingut i explotat pels governs centrals necessita ser profundament estimat pels seus líders. És molt semblant al que li deu passar amb el PSC i el PSOE.

Seguint les seves actuacions públiques durant el seu mandat, havia arribat a la conclusió que no era sincer i habitualment feia teatre i que, només fora d'auditoris, devia ensenyar el seu jo veritable, dur i irreductible, propi de les persones que ascendeixen més enllà de les seves possibilitats intel·lectuals. Un exemple clar del Principi de Peter. La gent del seu entorn visible feia la impressió de descentrada. La construcció del tristament recordat tripartit també influïa en el resultat de l'anàlisi que hom li feia. És molt possible que aquesta part de la presidència l'hagi marcat. S'ha de dir que té mèrit haver aguantat uns polítics (?!) que no li anaven ni a favor ni en contra: cadascú, amb el poder de què disposava, feia vida a part regnant en la seva parcel·la. Amb aquesta mena de socis sense afinitats polítiques ni personals, s'ho ha d'haver passat molt malament!

Ara penso que en alguns aspectes m'equivocava. He seguit la seva actuació des de la setmana anterior a les eleccions fins a la presa de possessió del càrrec del president Mas. Deslliurat de lligams i cadenes, m'he adonat que l'actitud que creia postissa és la seva. El que ha fet i dit des del moment que es van saber els resultats de les eleccions ha estat un exemple de dignitat, de saber estar en moments difícils, de dir poc i ben dit i de respecte per l'home que l'ha derrotat. Les intervencions espontànies han donat la mesura d'aquest home que ha fet més per al prestigi de la seva persona en quatre setmanes que el que havia fet en vuit anys. Ni una paraula rancorosa, ni un gest d'avorriment. La mitja rialleta que sembla decorativa és la seva. El que semblava una falsa modèstia és, sens dubte, el temor d'una persona que, sense un fons cultural, s'ha trobat presidint un país.

La història no el recordarà com a salvador de Catalunya en temps difícils: al contrari. No deixa feta cap gran cosa ni cap projecte que l'identifiqui. Tampoc ha estat exemplar l'arrambament de càrrecs de la seva esposa. Per mi, el que millor ha fet –dit sense ironia– és acomiadar-se i donar la benvinguda al nou president. Aquest també ha sabut estar i, junts, han bastit, sense assajar, tot un cerimonial en què en acabar han hagut de pujar i baixar el teló i saludar l'auditori diverses vegades. Sols he trobat a faltar que es donessin la maneta i juguessin a “ball rodó, Catarineta”... Tot plegat, una bassa d'oli.