Crisi i saqueig

És una cosa que passa en totes les negociacions, quan hi ha una gran diferència entre les parts assegudes a la taula. Al final s'arriba a un acord i els més dèbils l'interpreten com el mal menor, en el sentit que han estat capaços de moderar la rauxa incontrolada dels forts. Els forts, en canvi, llegeixen, més correctament, que les concessions que han arrencat no són si no la penyora per a les noves concessions que pensen obtenir després, i així successivament. Al cap i a la fi, seria ingenu pensar que, si permets que et trepitgin, et trepitjaran només un cop.

Així és com ha anat l'últim acord entre el govern i els sindicats, que dimecres se signava a La Moncloa amb un cerimonial que pretenia recordar la prosopopeia dels pactes socials que van presidir la Transició. Tenint en compte la gravetat de les matèries que s'hi tractaven, hagués estat lògic donar als sindicats unes quantes setmanes, o mesos, de treva. Al cap i a la fi, havien acceptat vincular la sortida de la crisi a la reforma de les pensions, tot consagrant un nou sistema que afectarà la vida laboral de generacions futures. Una cosa així costa de pair, sobretot perquè ningú no espera que l'actual crisi econòmica existeixi encara quan, d'aquí a vint anys, es notin tots els efectes del que dimecres es va signar.

Sigui com sigui, sembla que al govern no li preocupin gaire les dificultats amb què es poden trobar companys seus de negociació. I a la patronal, encara menys. No havien passat ni vint-i-quatre hores de la signatura quan, aprofitant la visita d'Angela Merkel, van posar sobre la taula una nova exigència. Ara volen suprimir les clàusules salarials en la negociació dels convenis, de manera que la pèrdua de valor adquisitiu no es consideri cap motiu de pes per a la revisió automàtica dels sous. Aquesta és, si més no, la proposta que ha fet la cancellera alemanya. De moment, el govern espanyol no ha dit ni que sí ni que no, però cal admetre que el valor de la seva paraula no compta gran cosa, en aquests dies. Si la tesi alemanya s'imposa els mercats faran allò que fan sempre i, malgrat el pacte social que s'acaba de signar, als ministres els faltarà temps per posar-se davant càmeres i micròfons demanant més retallades.

És per això que em sembla que el debat sobre l'oportunitat o inoportunitat de l'acord sobre les pensions ha quedat, de sobte, estranyament desplaçat. Sense la visita de Merkel, o sense les seves exigències, l'actitud dels sindicats tenia un context que calia analitzar amb cura. El govern estava disposat a treure les tisores, i ja havia dit que hi hauria reforma de pensions amb pacte o sense. És lògic fins a cert punt que, amb tot plegat, CCOO i UGT argumentessin que havien aconseguit atenuar una agressió que, en el projecte original, era encara pitjor. Però vet aquí que els arguments sindicals s'han vist desautoritzats per les intencions, gens dissimulades, de les altres parts contractants. Ara que ja han obtingut el que volien, o gairebé, pel que fa a la jubilació i les pensions, no s'amaguen gens ni mica d'assenyalar el nou objectiu: els salaris. I ho fan amb unes propostes, o amb unes pretensions, que destrueixen al mateix temps el propi concepte de negociació col·lectiva. Perquè, al cap i a la fi, si es desvincula la revisió a l'alça dels salaris de l'index d'inflació, es crearà una situació en què els convenis deixaran de tenir sentit. Si jo pacto un preu i la moneda perd valor, al final no sabré de quants diners estem parlant, i parlar sobre els diners que em deuen no significarà res de res.

Així ho vol Merkel, i la patronal, i així ho voldrà el govern quan els mercats li manin. Davant d'aquesta ofensiva, la política del mal menor que, amb esperit realista, han intentat els sindicats, fracassarà igualment, i aleshores ja no quedarà res per oposar-se a aquest saqueig generalitzat, en què s'ha convertit la crisi.