Periodisme al carrer

L'any 1976, en presentar-me a diputat com a cap de llista d'una de les opcions en joc, em van dir: “No sortiràs. D'entrada no ets gironí i no formes part de les nissagues familiars de Girona. No ets un Marca: ets David Marca i prou”. Tenien raó: em van faltar pocs vots, però no vaig sortir. Així els alcaldes, presidents de Diputació, Casino, Manaies, confraries i institucions, han estat gairebé sempre tots membres d'aquest clan. Al Bisbat, que se sàpiga, no ho han intentat. La bona societat gironina és força classista i masclista. L'actual alcaldessa va trencar la tradició i més d'un devia remugar. Diu que no es torna a presentar. S'entén prou bé. Ha d'estar cansada de l'aventura: fer-ho després d'un Nadal era una papereta difícil. Ha cobert el període amb dignitat i seriositat, discretament, sense jugar-se el físic. Recordarà més els gironins, que els gironins a ella.

“Girona, temps de canvi!”, s'ha sentit aquesta setmana. És ben clar que ha arribat l'hora i no es tracta solament d'una persona per una altra. S'imposa un canvi d'estil, de mentalitat, de trencament de la tradició dels uns i unes i d'eradicar en la mesura del possible l'oposició exercida com a norma. Oposar-se per sistema és cansat, pesat, destructiu i inútil. Ha de ser avorrit oposar-se jugant a parlamentari i no obtenir res. Els països amb tradició democràtica, fan partit en el període electoral: després, en bona part, fan ciutat i país.

Per primera vegada, un periodista jove, culte, experimentat, amb bon caràcter i esperit de servir a la ciutat, té moltes possibilitats d'accedir a l'alcaldia. L'avantatge no és pas el de fer-se ell mateix les entrevistes o fer el pregó de festes. Consisteix que un periodista professional ha viscut i conviscut amb la societat, l'ha despullada i ha observat les seves reaccions i ha après a distingir entre la veritat i la mentida, que li han plogut barrejades en aprofundir en els problemes socials, opinions i crítiques. Carles Puigdemont ostenta un bagatge important, gens habitual en un periodista de la seva edat, d'ofici, de relacions humanes, de política municipal i autonòmica, de saber estar en qualsevol lloc i moment, d'entusiasme comunicatiu i d'il·lusió per demostrar que hi ha altres alternatives que les que hem vist fins ara, per pilotar una ciutat de la mida de Girona, on es coneix tothom, convertint-la en un gran safareig de bugaderes. La mentalitat d'en Carles és dinàmica, honesta i inquieta. La crisi i les grans obres, amb una problemàtica abassegadora i molesta, el posaran a prova. Tots els alcaldes que ha passat per la plaça del Vi han deixat empremta de la seva personalitat. La joventut, il·lusió i preparació d'en Carles poden deixar marcat un nou estil de regir una ciutat, problemàtica pel seu emplaçament i l'esgotament del terme municipal. L'observarem atents i crítics. Perquè guanyarà, és clar!