Tinta contra bales
L'humor gràfic va demostrar arran del 23-F la contundència que té el missatge irònic i caricaturesc davant de fets transcendents
La nit de l'intent del cop no van fer la maleta, sinó que van fer punta al llapis
L'humor gràfic va ser una de les eines de pressió civil més importants de la transició democràtica. Revistes com Por Favor (1974-1978), Muchas Gracias (1974-1976, en els períodes en què Por Favor no sortia al quiosc perquè estava segrestada), El Papus (1973-1986), El Jueves i Hermano Lobo (1972-1976) van cobrir el període del final del franquisme fins a la consolidació de la democràcia acompanyant els ciutadans en la reivindicació dels seus anhels democràtics. El seu compromís els va fer rebre per totes bandes. Multes i segrestos de les publicacions i fins i tot un atemptat a la redacció d'El Papus que va provocar la mort del conserge Joan Peñalver i disset ferits. L'atemptat va ser efectuat pel grup armat d'ideologia feixista Triple A (Alianza Apostólica Anticomunista) el 20 de setembre de 1977. Ara mateix s'ha estrenat el documental El Papus, anatomia d'un atemptat, de David Fernández de Castro, que recull aquests fets.
El treball d'aquestes publicacions va ser tan important com el dels humoristes gràfics de la premsa diària i del setmanaris d'informació general, que van esdevenir clau a l'hora de portar al límit el marge de permissibilitat de les lleis. Quan es va produir l'intent de cop d'estat del 23-F del 1981, moltes d'aquestes publicacions havien desaparegut. En part, a conseqüència de l'estrès, la pressió i l'esgotament, i també per la nova situació política de l'Estat, que començava a aclimatar-se a la normalitat democràtica. El cop frustrat, no obstant això, va fer trontollar aquest convenciment. L'humor gràfic continuava sent necessari i va haver de mostrar la seva cara més combativa després de l'assalt de Tejero al Congrés dels Diputats. En el moment de produir-se l'intent colpista continuaven al quiosc El Papus i El Jueves. Totes dues havien derivat cap la sàtira costumista, però la puntada del 23-F els va fer carregar les piles. El número 197 d'El Jueves va sortir al carrer amb una portada de Perich, un dels més compromesos humoristes gràfics, en què es veia un home assegut a la tassa del vàter amb la sensació de patir una forta descomposició mentre escoltava la ràdio. La frase que sent pel transistor no calma la seva ansietat: “...reina la normalidad”. El titular de la portada, d'evocació beatleiana, fa pensar en el succés com un malson superat: ¡¡Qué noche la de aquel día!! El dibuixant d'El Jueves José Luis Martín recorda la nit. “Aleshores ens trobàvem a la redacció del grup Zeta. Primer no li vam fer gaire cas. Però ja cap a la nit ens vam començar a preocupar”. Martín pensa: “Potser hauríem d'haver fet molt més en aquell número”. A la tramesa del 23-F, Martín hi va col·laborar amb un acudit en què es podia veure al personatge Quique, el Progre, que aleshores sortia en forma de tira diària a El Periódico, fent la reflexió següent: “Avui hem anat al llit republicans i ens hem aixecat monàrquics”. Precisament, a El Periódico, Perich va fer un acudit en què es veia el mapa de la península Ibèrica transformat en transistor. La ràdio va ser la protagonista de la nit i també dels acudits. Toni Batllori, a El Noticiero Universal, va fer una seqüència de vinyetes en què es mostra una persona que es va posant nerviosa a mesura que escolta les notícies. Nando, a El Correo Catalán, va dibuixar la façana d'una finca on tots els veïns tenen l'orella a la ràdio. A El País, Máximo va representar la gresca de la benemèrita penjant el rètol “Saloon” a l'edifici del Congrés.
Portada dibuixada
El dibuixant Alfons López formava part del col·lectiu L'Equip, que aleshores era el responsable dels acudits gràfics per al Diari de Barcelona (El Brusi) en la seva etapa autogestionària. “Estava amb Joan Aliu i Rafael Vaquer al nostre estudi quan vam sentir la notícia per la ràdio. A corre-cuita vam anar a la redacció d'El Brusi”. L'escenari que es van trobar era una redacció neguitejada que havia de prendre una decisió: treure el diari o no. L'assemblea va decidir tirar endavant. “Com que no hi havia material gràfic, vam decidir fer la portada amb una il·lustració, però finalment van arribar imatges fotogràfiques. Vaig dibuixar els guàrdies civils tocats amb tricorni, tot i que en realitat només Tejero el va portar”. López havia estat l'impulsor de la revista Butifarra, que en la transició també va tenir un paper important de crítica política des de l'humor gràfic. “A diferència de publicacions com El Jueves o El Papus, nosaltres érem molt més antisistema, la publicació tenia un caràcter militant i amb vocació didàctica”.
A La Vanguardia, el 24 de febrer no hi va haver acudit al·lusiu al 23-F. Només l'habitual col·laboració de Muntañola. El dia 25, la resposta gràfica del cop va venir de la mà d'Oli en la seva secció Sonrío luego existo: una parella asseguda en un sofà comenta les imatges (que no es veuen al dibuix) de l'emissió: “¡Qué fatalidad! Una vez que hay un candidato a presidente que se levante, me lo hacen sentar”, en al·lusió a la frase de Tejero pronunciada a l'hemicicle: “¡Se sienten, coño! Subtilitat però, alhora, una certa prudència a l'hora d'afilar els ganivets.
El dibuixant Fer, autor de l'acudit gràfic diari de l'Avui, treballava aleshores com a professor d'institut a Mollet i col·laborava amb El Jueves. Recorda la frase de la seva germana: “Hi ha hagut un cop d'estat. Els dibuixants ho teniu ben clar”. Després d'aquella nit sempre porta una ràdio portàtil a sobre.
A l'Avui, l'humorista encarregat de plasmar amb ironia i imatges la realitat era aleshores Cesc. L'endemà de la intentona, el 24 de febrer del 1981, va publicar la més magistral resposta conceptual a tot allò que representava aquella acció militar: una vinyeta en blanc. El seu fill, el director de cinema Agustí Vila, recorda que ja havia utilitzat el silenci com la resposta més cridanera a l'opressió. “Encara en el franquisme el meu pare havia utilitzat un globus sense text per expressar la censura”.
A El Punt, Jap va fer una metàfora rotunda en la seva vinyeta del 23-F: puntada de peu a l'ordre constitucional.