Canvi? Quin canvi?

En el seu darrer llibre, El món no se'n surt, l'historiador britànic Tony Judt reflexiona sobre com, a partir dels anys vuitanta, el concepte del canvi polític va començar a ser utilitzat com a argument clau del pensament i les polítiques neoliberals que es van estendre arreu del món occidental, en contraposició a l'ideari socialdemòcrata prevalent fins aleshores. Judt explica com la socialdemocràcia fou responsable directa o indirecta de la consolidació de l'estat del benestar arreu del món occidental a partir de la Segona Guerra Mundial, desenvolupant o inspirant polítiques que pretenien reduir les desigualtats socials i defensar el bé comú. El neoliberalisme, promotor d'un individualisme estricte en tots els àmbits, no va tenir més remei que prendre la bandera del canvi quan, encapçalat per Reagan i Thatcher, va iniciar la seva triomfant ofensiva ideològica i política.

L'argument de Judt demostra que una idea atractiva com la del canvi, que d'entrada implica nocions de progrés i avanç, es pot fer servir per justificar exactament el contrari; la idea del canvi en si, doncs, vol dir ben poca cosa: el que ens ha d'interessar en cada cas és quin canvi es proposa, i sobretot, per fer què. Ara que s'acosten eleccions municipals, veiem com a Girona la proposta política de diversos partits gira entorn d'aquest únic concepte: la necessitat del canvi, sense més. El fet que sigui argüida per forces polítiques de signe, en principi, completament oposat entre elles ja indica fins a quin punt darrere del seu ús no hi ha en cap cas gairebé res que li doni cos.

Més que sobre aquesta retòrica buida del canvi, doncs, des d'una perspectiva socialdemòcrata és més important reflexionar sobre el que cal mantenir; i és que, seguint amb l'argument de Judt, a vegades es dóna l'aparent paradoxa que ser progressista vol dir saber conservar. Crec que ara és un d'aquests moments, tant en l'àmbit global com en el local: davant les amenaces contínues de desmantellament d'un estat del benestar construït amb tanta feina i sacrificis, ser capaços de mantenir allò que s'ha demostrat que és socialment bo i útil constitueix el major dels reptes.

Tornant a Girona, ara és l'hora de dir que, davant de vagues promeses de canvi, cal recordar tot allò de positiu que s'ha fet al llarg dels darrers trenta anys de governs progressistes, amb un paper protagonista del PSC, i que cal defensar i mantenir. Sense cap ànim d'exhaustivitat, posaré alguns exemples de tot allò de bo que Girona ja té: les xarxes de biblioteques, de centres cívics i d'escoles bressol, l'extensió i l'ús del transport públic, la bona gestió de la hisenda municipal, la conservació i difusió del patrimoni històric col·lectiu, la dotació d'equipaments emblemàtics com ara l'Auditori-Palau de Congressos, la capacitat d'atracció d'esdeveniments singulars com el Fòrum gastronòmic, el notable grau de cohesió urbanística de la ciutat, la col·laboració amb la Universitat i la creació del Parc Científic… Tot plegat ha situat sempre la nostra ciutat en els primers llocs dels rànquings de qualitat de vida, i ha fet de Girona una ciutat atractiva per al visitant i el forà, però sobretot amable i de bon viure per als seus ciutadans.

Evidentment, en tots aquests temes i molts altres és exigible, possible i necessari seguir treballant per millorar, introduint els canvis que facin falta; hi ha, a més, altres aspectes en els quals el futur immediat ens planteja interrogants importantíssims als quals cal donar respostes eficients: la transformació de la ciutat arran de l'arribada del TAV i els reptes generats per la crisi econòmica són segurament els més urgents. En qualsevol cas, les respostes que es donin s'hauran de basar, necessàriament, en allò que ja s'ha fet fins ara; i per tant, no és només el moment de preguntar-nos què vol dir exactament el canvi que proposen alguns i cap a on ens vol conduir, sinó, molt més important encara, com farem la Girona del segle XXI traient el màxim rendiment possible de la Girona que, entre tots, hem construït fins ara.