El protector del Sant Sepulcre

Godofreu de Bouillon, un dels líders de la primera croada, va fundar un orde militar concebut com a confraternitat mixta clerical i laica de pelegrins que va créixer al voltant del Sant Sepulcre, la tomba de Jesucrist. Godofreu, duc de la Baixa Lorena i protector del Sant Sepulcre, tenia clar l'objectiu dels seus homes: protegir el lloc sant dels infidels. Més endavant, quan es va traslladar a Europa, la companyia es va dedicar a l'alliberament de captius cristians de mans musulmanes. Actualment està enfocada a la caritat i conserva un estatus particular dins l'Església catòlica. Deus lo vult. Déu ho vol. És la divisa del grup, l'orde del Sant Sepulcre de Jerusalem.

I el cas és que així com hi ha a Unió qui s'encomana a l'ajuda de l'Altíssim per prometre el càrrec, també hi ha a Convergència qui de referents divins va ben servit. Sense anar gaire enllà, i perquè l'actualitat de la setmana ha vingut marcada per unes declaracions seves d'impacte d'avui fa just una setmana a propòsit de l'impost de successions, cal parar compte amb qui diu la llegenda que és un dels més destacats cavallers del Sant Sepulcre a Catalunya: Germà Gordó, el secretari del govern.

Esperit militar, sacrifici i alliberament de captius. Lliga. Podria desmentir que la intervenció del secretari diumenge passat hagués estat un estirabot espontani. En tot cas, potser una passada de frenada de qui alguns a CiU consideren “més papista que el papa”? La lleialtat de Gordó a Artur Mas és a prova de bombes, però el president no hauria celebrat la seva intervenció. Ans al contrari. Això sí, per acció o omissió, Mas s'ha beneficiat d'un tarannà molt propi dels líders polítics: divide et vinces. Divideix i venceràs.

Perquè si Josep Antoni Duran i Lleida assumeix un protagonisme exagerat que fa que fins i tot s'avanci al president mateix a l'hora d'anunciar la supressió de l'impost de successions, potser no és sobrera una certa desautorització, oi? I si, de tot plegat, en surten desgastats ell i el secretari, res no haurà estat sobrer si el president hi posa pau i seny, i hi diu l'última paraula. La seva autoritat queda reforçada mentre els altres s'han esbatussat. I Gordó, content de servir fidel i protegir els interessos del seu líder. És per això que hi és. I si una de les seves missions és marcar el flanc d'Unió, tinguin per cert que s'hi continuarà dedicant, sobretot per vocació.

Dades a observar: Gordó i David Madí eren els grans avaladors d'Alfons López Tena a CDC. Cap dels dos no se'n penedeix. Recordem que davant les explicacions de la vicepresidenta Joana Ortega pel seu afer del currículum inflat, el que més ferotgement va atacar la d'Unió va ser el diputat de SI. El mateix que va impedir al Parlament que Gordó hi hagués de comparèixer pel cas Palau. I el mateix diputat que fa pocs dies va intercanviar dures afirmacions amb Duran i Lleida. Tena, a més, forma part de la Fundació Barcelona 2020, liderada per un Gordó que també encapçala l'Associació Persona i Democràcia Joaquim Xicoy, amb convergents democristians i antics militants d'Unió. Gran sintonia i grans causants, separadament o no, d'emprenyades còsmiques de Duran i Lleida.

I reblem: el líder d'Unió haurà pogut col·locar Senén Florensa i Juan Prat a Estrangers, però el que en controla l'àrea és Gordó. Marcatge a l'home. I contestació sempre que calgui. A risc de projectar una sensació de divisió? “Sempre que el president tanqui la discussió, hi posi pau i quedi clar que és ell el que mana”, diu qui el coneix. Divide et vinces, una tradició mil·lenària en política. Gairebé tant com la història del Sant Sepulcre.