Un model en discussió

“A Barcelona, quan 69 hectàrees forestals es classifiquen d'espais de regulació especial per a sectors amb major vinculació amb la trama urbana, i uns altres 55, per a espais de regulació especial per a equipaments i usos dotacionals; les zones escolars es qualifiquen per a hotels; les zones verdes, per a habitatges socials; les zones d'equipaments, per a zones residencials i comercials, i les infraestructures es financen augmentant les edificabilitats i els aprofitaments: no és que haguem esgotat el model Barcelona com diuen alguns, sinó que els que ens governen l'estan subvertint de soca-rel, per més que el que en resulta en diguin parc natural, respondre a l'interès general, fer política d'habitatge social o modernitzar les infraestructures. Quan això li passa a aquesta ciutat, és senyal que hem tocat fons i que cal fer, un cop més, foc nou.”

“Des de la FAVB reclamem un urbanisme incloent i sostenible, que atengui a la diversitat social i funcional de les persones que hauran de fer-ne ús; que aposti per la cohesió social i el reequilibri territorial i que se situï al costat dels interessos de les persones i no de les grans corporacions. Considerem prioritària l'adopció de mesures dirigides a l'increment del sòl de titularitat municipal, així com la millora dels procediments de transparència i control de les operacions urbanístiques per evitar casos d'irregularitats i males pràctiques en la seva tramitació. Finalment, defensem la incorporació del facilitador veïnal en els processos urbanístics, com a figura pericial que realitzi un dictamen del procés de participació.”

També s'ha de seguir treballant en el reconeixement de tots els barris, amb estudis dels seus centres històrics, l'aplicació de la llei de barris i les actuacions d'habitatge públic i d'equipaments complexos. S'ha de destacar la remodelació dels grans eixos de vialitat per posar-los al dia com a espais cívics i amables, de relació i identitat.

S'ha d'afrontar el repte del salt d'escala del pla director urbanístic de l'àrea metropolitana, definint polítiques d'estratègia productiva, habitatge, infraestructures i mobilitat i mediambientals, amb projectes de significació i ambició metropolitanes que ajudin a estructurar la dimensió de la ciutat real, de més de tres milions d'habitants.

Tots aquests objectius s'han de concretar en actuacions acotades en els temps i realistes, per afermar els plans de desenvolupament dels Tres Turons, el Paral·lel o la Sagrera, a Barcelona, o el pla Besòs, compartit amb els municipis veïns, per destacar-ne alguns entre molts d'altres que ja fa anys que es van desplegant.”

“Cal recuperar l'urbanisme ciutadà i metropolità dels vuitanta. Prioritzant els espais públics i equipaments amb valor d'ús per a la ciutadania, no als gestos arquitectònics. Parc central de Nou Barris, sí; parc central del Poble Nou, no. El centre de la ciutat, Ciutat Vella i Eixample, s'ha de preservar com a element integrador i emblemàtic de la ciutat. Limitar la terciarització i la turistització. Assumir la població d'origen immigrant com a ciutadans. Els grans barris o districtes han de desenvolupar centralitats. La millor oferta econòmica és la qualitat de tota la ciutat. Només un urbanisme metropolità pot reduir les principals desigualtats territorials i socials.

No a les operacions d'enclavament, com la zona Fòrum.

No a l'arquitectura ostentosa i gratuïta.

No a les aberrants “normes de civisme”.

No als desnonaments.

No a la pobresa de la política pública d'habitatge.

No a la manca d'un govern metropolità democràtic.

No a la manca d'ambició europeomediterrànea (eix mediterrani).”

L'urbanisme, més que resoldre projectes puntuals, ha de definir nous paradigmes per a la transformació d'un territori ja urbanitzat. Per tant, els projectes per desenvolupar, haurien de reforçar un model de ciutat fet de barris productius a baixa velocitat dins d'una ciutat de zero emissions connectada amb el món.

S'hauria d'impulsar la construcció d'edificis i illes autosuficients, reformes energètiques de barris, ecobarris híbrids, renaturalizació de l'espai públic i reinformació de la ciutat. Collserola és el parc central de l'àrea metropolitana que cal impulsar.

Barcelona, després d'inventar l'urbanisme fa 150 anys, i desenvolupar paradigmes cada 25 anys durant el segle XX, necessita un canvi de ritme per tornar a situar-se en un lloc central en el debat de la urbanitat global.”

“A Barcelona, malgrat el que sembla, tot està per fer i tot és possible. Només hauran de canviar algunes prioritats: la política urbanística haurà de ser metropolitana, no municipal; la reactivació de la construcció d'habitatges serà la solució, no un luxe; projectar la ciutat al món serà una necessitat, no retòrica; el model urbà, basat en el paper protagonista dels espais públics, s'ha de mantenir i exportar. Els arquitectes, des de la seva sensibilitat, aportaran els nous valors que demana la societat: austeritat, utilitat, sobrietat, rigor, veracitat, sostenibilitat.”

“Barcelona ha tingut una època urbanísticament meravellosa, en què ha fet un esforç creatiu fantàstic per inventar-se.

Últimament potser ha caigut la seva tensió creativa, i ara potser el seu urbanisme funciona amb el pilot automàtic posat.

Els polítics haurien de tornar a involucrar els creatius i professionals en aquest procés per inventar la ciutat dels propers anys”.