El col·legiat Noguer Planas

Miquel Noguer de petit ja volia ser àrbitre. A l'hora del pati xiulava, mentre els altres nens es trencaven les cames amb les camperes i la pilota passava de llarg. Va anar a col·legi al Collell i a l'institut de Banyoles, tot al costat de casa seva. Fer d'àrbitre als deu anys vol dir xiular partits de veritat entre les penyes de Banyoles, el futbol de base actual. És de Mieres. Vol dir que els caps de setmana havia d'anar a Banyoles amb el seu vestit negre: “Hi anava en autoestop, amb deu anys; abans carregaven sempre”. Més endavant va anar amb els de Santa Pau, quan cada club s'havia de portar un àrbitre. I als 15 o 16 anys ja es va col·legiar.

El 1987 es va incorporar a la política; va entrar de regidor a l'Ajuntament de Mieres. Als 28 anys era àrbitre i alcalde de Mieres. I als 44 anys era alcalde de Banyoles. I ara sona per ser el president de la Diputació de Girona, si fa un bon resultat en les municipals del 22 de maig.

Va ser alcalde de Mieres fins que el 2006 va plegar per preparar la candidatura a l'alcaldia de Banyoles. A ben pocs se'ls va fer estrany que fes el “salt a la capital”, entre altres coses perquè Mieres és d'aquells municipis de la Garrotxa que han mirat sempre a Banyoles i perquè Miquel Noguer, s'hi va casar; viu des del 1993 a Banyoles. Va plegar d'àrbitre en la temporada 1999-2000, després de vuit anys de segona B i de quart àrbitre de primera i segona divisió. Després encara va ser informador d'àrbitres de 2aB i delegat de partits de futbol professional (1a i 2a divisió). Va plegar el 2008-2009 en el seu primer any com a alcalde de Banyoles. I encara avui col·labora amb el comitè català i el comitè estatal d'àrbitres. I defensa els arbitratges de tots els Barça-Madrid d'aquesta temporada electoral.

Ha fet una carrera empresarial i política destacable, segons les dades del web de Criteria Caixa Corp: “Membre del consell d'administració de Criteria Caixa Corp des de l'any 2003. [...] director financer de Triperia Costa. President del Consell d'Acció Social de Catalunya i de l'empresa Sumar (Empresa d'Acció Social). [...] Actualment és conseller de La Caixa i membre de la seva comissió executiva, conseller de les societats Abertis Logística, Vidacaixa Grupo, Microbank de La Caixa i membre del consell assessor d'IMC Mutual. Ha format part dels consells d'administració d'Inmobiliaria Colonial (2005-2006), i conseller de Sociedad General de Aguas de Barcelona (2003-2010)”.

Va tenir una gran relació amb Juan Antonio Samaranch. L'origen no és La Caixa –“Sóc conseller de La Caixa per les corporacions locals”–, ve de l'edició del llibre Art i esport, amb text de Josep Maria Casanovas i pintures de Josep Oliveras, editat a Mieres el 1995 amb motiu de la inauguració de poliesportiu. Hi podria explicar que va ser àrbitre i que va tenir un gran lligam personal i familiar amb Juan Antonio Samaranch, arran d'un llibre publicat a Mieres. Es van encarregar articles a Samaranch, Pujol, Maragall, Vilaseca, Castellet i a cada col·laborador se li va enviar un llibre dedicat. “Samaranch va fer un fax i va demanar-ne 25 amb factura. Els volia per a la Biblioteca Olímpica, de Lausana. Li vaig dir que no els hi cobraria, però que si volia ajudar que ho fes. Ens va enviar 200.000 pessetes i ens va rebre a Lausana amb regidors de Mieres; cada any li tornàvem la visita i un cop hi vam anar tots els alcaldes i els consellers comarcals de la Garrotxa. Vam coincidir a La Caixa i vam establir una bona relació d'estima, familiar i personal”.

Li pregunto si l'han agredit: “Un cop de puny a Sant Miquel de Campmajor, entre Banyoles i Mieres”. Sobre els insults al futbol: “És una de les maneres que té la gent per desfogar-se. Són gent normal que al futbol es transforma en una bèstia. No he dit mai res. Sóc àrbitre. Al meu nen que juga a cadets a Banyoles li demano respecte”. I per què va triar el camí de l'arbitratge: “Paco Màrquez, que era àrbitre, entrenava un equip de Mieres que jugava a la lliga de penyes de Banyoles. Em va dir que no servia per al futbol, però sí per a àrbitre”.

Es fa estrany que una persona de l'esport, acostumada a començar a l'hora en punt, tingui tanta fama d'arribar tard. Els regals corporatius de l'Ajuntament de Mieres i del Consell de la Garrotxa, quan va plegar-ne el 2006, van ser un rellotge a cada institució.