Candidats poliglots
Els partits espanyols i catalans han optat per polítics amb dots d'idiomes per encapçalar les llistes a les europees, tot i que la majoria dels líders ho tenen com a «assignatura pendent»
Els candidats a les eleccions europees es poden considerar una excepció. Mentre els polítics de primera línia de l'Estat espanyol es caracteritzen per tenir els idiomes com l'eterna assignatura pendent –igual que bona part de la població: l'Estat espanyol és un dels sis membres de la UE amb menys coneixements d'idiomes–, els partits han optat per poliglots per encapçalar la seva representació a Brussel·les.
El candidat socialista Juan Fernando López Aguilar parla castellà, francès, italià, anglès (amb accent americà) i alemany. En canvi, és de sobres conegut que José Luis Rodríguez Zapatero només parla una «mica» de francès, a més de castellà. Rajoy només va estudiar francès, també. De fet, fa poc va admetre que no parlava anglès però va subratllar que Felipe González i José María Aznar tampoc i havien estat «bons» president. Més domini té el candidat del PP, Jaime Mayor Oreja, que parla, a més de castellà, sense problemes al Parlament europeu francès i anglès, idiomes en què sol fer els discursos. També els números dos i tres de les dues principals llistes espanyoles són poliglots. Els primers llocs del PSOE es completen amb Ramón Jauregui (castellà, basc i francès) i Magdalena Álvarez (castellà, anglès i francès) i els del PP amb Luis de Grandes (castellà, anglès i francès) i Teresa Jiménez Becerril (castellà, anglès, francès i italià).
També els altres caps de llista saben els principals idiomes. El candidat d'IU, Willy Meyer, sap castellà, alemany i anglès; el de CiU, Ramon Tremosa, parla català, castellà, italià, alemany, anglès i entén el francès; i el d'ERC, Oriol Junqueras, va fer la primària i secundària en italià i té, per tant, un alt domini d'aquest idioma.
Calen els idiomes?
Tot i que molts experts creuen «absolutament imprescindible» que els polítics coneguin idiomes per poder negociar «i estar al corrent», també n'hi ha que opinen que no és un «requisit imprescindible». El professor de dret constitucional de la UNED, Lucrecio Rebollo, per exemple, explica que la majoria d'actes són «finalitzats, no formalitzats» pel president i creu que és una qüestió més de carisma que d'idiomes: «Un exemple és el president francès, Nicolas Sarkozy, que a les reunions internacionals parla amb tothom i no surt del francès.»
Fraga i Pujol, els líders del rànquing
Dos dels polítics de l'Estat espanyol que més idiomes dominen són dos líders històrics: Manuel Fraga, amb vuit idiomes (castellà, francès, anglès, italià, alemany, portuguès, gallec i basc), i Jordi Pujol, amb sis (català, castellà, francès, anglès, alemany i italià). Un altre dels polítics destacats en aquest àmbit és el ministre d'Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, que parla anglès i francès i té coneixements d'altres llengües com ara el serbocroat i l'àrab, com a conseqüència de les seves missions com a enviat especial de la UE.
Entre els presidents autonòmics, destaca Esperanza Aguirre (castellà, anglès i francès, a més té nocions d'italià i comprèn el català). Les «llengües clàssiques» són el punt fort del president andalús, José Antonio Griñán, que també parla castellà, anglès i italià.
Pel que fa al Congrés, els portaveus amb més idiomes són els catalans Josep Antoni Duran i Lleida (català, castellà, anglès, francès i italià) i Joan Ridao (català, castellà, anglès i francès).
