Terrassa
Acampada de fi de campanya
Una vintena de tendes s'instal·len al raval de Montserrat en solidaritat amb les acampades d'arreu de l'Estat
Els partits comparteixen les reivindicacions, però els animen a expressar-se diumenge a les urnes
Fi de festa i acampada. Només hi falta el foc de camp. Així es va acabar ahir una de les campanyes electorals més insulses que es recorden a Terrassa: amb poc debat, rèpliques i contrarèpliques inexistents i amb una sensació que el ciutadà cada vegada està més lluny del que diguin els polítics. Només l'acampada dels “indignats” ha acabat donant una mica de vida a quinze dies de propostes, discursos i idees repetides una i altra vegada. Centenars de persones van expressar dimecres, dijous i divendres el seu descontentament contra un sistema que no els convenç, com tampoc ho fan els polítics, uns dels seus principals actors.
Ahir era el dia dels balanços de campanya i d'escoltar com entomaven els caps de llista les crítiques d'“irresponsable gestió econòmica del país per part de polítics i grans corporacions” i les exigències d'“un gir radical en les maneres de gestió política i financera: l'atur, la corrupció, l'alt nivell d'empobriment de la societat, la pèrdua de drets socials, la precarietat laboral, etcètera” que recollien el manifest públic d'un col·lectiu molt més ampli que els tradicionals moviments socials –més o menys radicals segons qui els defineixi– que en els darrers anys s'han anat manifestant davant de l'ajuntament.
Curiosament tots els candidats coincidien a comprendre i compartir alguns aspectes d'aquesta indignació i entonen el mea culpa, però gairebé tots van coincidir que la millor manera d'expressar aquest malestar era fent-ho diumenge a les urnes. El candidat socialista, Pere Navarro, deia que des de les esquerres hauran de “ser sensibles al moviment i establir-hi vies de contacte per canalitzar aquesta energia”, però també per evitar que les acampades “no estiguin influenciades per determinats grups”. Un aspecte coincident amb el republicà Isaac Albert, que adverteix que els canvis que proposen no tindran sentit si “fugen de la política”. El convergent Josep Rull admetia: “Ens movem entre la comprensió d'aquesta indignació i l'encoratjament que les coses es poden canviar.” I l'ecosocialista Manel Pérez reconeixia l'èxit de les acampades, però deixava clar que “les mobilitzacions canvien consciències, però els vots canvien governs”.
