That's all folks!

Dia 15. Això s'ha acabat amics! Com en els clàssics dibuixos animats. Hem superat les dues setmanes de campanya, i sense víctimes evidents. Ara bé, cansats com rucs, alguns amb una mala cara dissimulada i amb les forces justes. És un cansament físic i, sobretot, psíquic, I no parlo pels periodistes sinó pels polítics, els caps de llista de manera expressa.

El Grup Segre va organitzar, com marquen aquestes curioses tradicions que tots plegats hem assumit sense parlar-ne, i tots van celebrar de forma ben diferent el seu fi de campanya. Alguns amb sopars, d'altres amb una mena de revetlles i, mentrestant, amb una orella posada als mitjans per saber què passa a les places d'arreu i, concretament a Lleida, a Ricard Viñes, no fos cas que el Suprem ordenés treure les porres per desallotjar-les. Val a dir que tant a CiU, que es podria dir que ara dirigeixen els Mossos, com el PSC, que mana a la Urbana, no tenien ni la més mínima intenció de forçar una situació que només els hauria reportat una minva de vots. Per tant, tots tranquils! I a dormir sobre el ciment o els quatre brots d'herba dels laberints de la Tagliabue.

That's all folks!, com deien els animats. Per tant, avui ens toca reflexionar, una jornada que cal repensar.

La campanya ha estat neta i en dues fases. Una primera d'expectatives per veure qui era i com actuava la sorpresa de l'any: l'independent Joan Ramon Zaballos, el flamant candidat de CiU, “caçat” de la Casa Gran i l'alternativa al socialista Àngel Ros.

Aquest, tot i algunes crítiques, no s'ha mogut de la seva pròpia estratègia. La de la serenitat, evitant sempre la confrontació coa a cos amb Ros, malgrat les distàncies que els separen i buscant el factor sorpresa. La resta, amb perdó, eren comparses.

Però les enquestes a mitja campanya, tot i no descobrir res que no sabéssim abans, van modificar totalment els discursos de l'oposició actual a la Paeria. De manera que PP i ERC van saltar a jugular del socialista i van optar per l'agressivitat contra el líder destacat de la classificació. Començava la segona part de la campanya.

Hi ha hagut perles per destacar, comptades frases mal sonants i petites sortides de to dins una campanya que, com deia, ha estat de guant blanc i fair play.

De la darrera jornada destaquen dos fets: el darrer debat i els balanços de campanya.

Anem a pams. El debat del Grup Segre va ser el millor, No ho dic perquè sí, sinó perquè es va muntar pensant que era un producte televisiu, en un indret emblemàtic (Auditori), amb tons distesos, com la brillant presentació dels candidats definint-los a partir dels propis adjectius que uns i altres s'havien dit en entrevistes individuals i que els va descol·locar a tots,

Dinàmic, amb molt contingut, rèpliques i tocant temes fins ara oblidats, com el d'esports, o nous, com les acampades i que també ha desorientat a tot Déu. Tot i això, es van repetir estereotips. És a dir, ERC i PP atacant a Àngel Ros i amb Zaballos esquivant volgudament el cos a cos. En algun moment, fins i tot, un podia pensar en una futura sociovergència lleidatana, com quan Ros i Zaballos es van comprometre a pressionar al Govern perquè faci l'institut de Cappont.

A més, anaven preparats. Miraven més a càmera, miraven de reüll als ajudants asseguts al públic o a l'esposa-assessora per comprovar si anaven pel bon camí i a la pausa tot eren corredisses amb aquests “coach” polítics per corregir o refermar estratègies. Era l'últim debat i dels de més audiència. La darrera oportunitat per captar vots entre indecisos.

Després, tots al seu “rotllo” per tancar. Àngel Ros, del PSC, afirmant que vol la majoria per seguir el progrés de Lleida i criticant que mentre ell demana guanyar la resta vol no perdre o que ell no tingui l'absoluta.

Joan Ramon Zaballos, de CiU, va fer valdre el to de campanya afirmant que molta gent els havia felicitat per aquesta estratègia i que havia parlat amb més de 2.000 persones en aquesta campanya.

El PP es va atribuir que havien estat els únics en fer oposició al PSC. No obstant, acaba la campanya i encara no escoltat res del número dos, Salvador Puy,

ERC va demanar el vot per evitar la majoria absoluta de Ros i un govern “despòtic del segle XVIII”. I ICV creu que el seu vot val per tres: és d'esquerres, ecologista i per evitar la majoria absoluta.

En definitiva: Un plebiscit. Per uns, per validar una majoria que vol seguir governant. Per altres, per refermar el canvi polític a la Generalitat i aprovar les retallades en serveis, per els de més enllà com unes primàries per arribar a la Moncloa i, per a la resta, per validar la seva feina i no quedar marginats de la representació municipal.

Sort a tots!