Indignats i conformats

El passat cap de setmana, la vespra de les eleccions vaig voler anar a la plaça d'Alfons de Tortosa on hi havia la concentració de manifestants contestataris. Em vaig sentir gratificat, potser pels condicionaments de l'edat, el romanticisme dels records de joventut o el comprovar com encara hi ha joves capaços de respondre a una crida sense altres objectius que protestar contra la injustícia del sistema. Em va complaure especialment que no hi haguessin expressions de protesta per problemes locals; ningú parlava de les carreteres inexistents, ni de l'Euromed que no s'atura a l'Aldea, ni del Xerta-riu Sènia o el Monument del Riu; els joves parlaven d'atur, manca de democràcia, empobriment de les famílies, prepotència dels partits, corrupció dels polítics, dictadura de la banca..., igual que la gent de la plaça de Catalunya, la Puerta del Sol i tants altres llocs; o els missatges que els joves de fa quaranta anys llançaven a París, a Woodstock, a Praga, a ciutat de Mèxic o aquí la Caputxinada a Sàrria. A Tortosa hi ha hagut poca gent i ha durat poc. Ja se sap “l'alegria és curta a casa del pobre” i Tortosa és el que és. La veritable protesta ebrenca ja es va produir entre setembre de 2000, quan el PP va aprovar el pla Hidrològic, i l'abril de 2004, en què el govern socialista va anunciar-ne la derogació. Fou un moviment d'indignació singular, interclassista, intergeneracional i interterritorial. Abans que Stéphane Hessel escrivís el seu pamflet, milers de persones indiscriminadament van anar a Barcelona, a Madrid o a Brussel·les per expressar la seva oposició. Els ebrencs es varen unir en contra del nord i del sud, pels seus projectes de transvasaments encoberts o explícits d'aigües de l'Ebre; en contra de llevant, quan s'emportaven aigua cap a Mallorca amb vaixells; o, en contra de ponent, en saber els desitjos aragonesos de bastir nous embassaments per crear regadius al desert dels Monegres. L'arribada de les pluges i els canvis de govern, tant a Barcelona com a Madrid, van arraconar les males astrugàncies. Las gent es va desmobilitzar i va tornar a casa pensant que el tema estava resolt per sempre més, manés qui manés.

Ara, CiU governa de nou a Catalunya i ha assolit la majoria absoluta a Tortosa, Amposta, les dues Mores, l'Ametlla, l'Ampolla i Tivissa, entre més de vint ajuntaments de les Terres de l'Ebre. Els electors ja han perdonat uns (CiU), però no pas els altres (PP), que sempre portaran l'estigma de representar la dreta més cavernícola i avalencianada (valenciana de Camps, Carlos Fabra i Rita Barbera, vull dir). L'any vinent, tot fa pensar que el PP governarà Espanya. CiU i PP, les dues forces polítiques que fa deu anys apostaven per algun tipus de derivació d'aigües de l'Ebre en forma de connexió de xarxes o d'aqüeductes, tornaran a tenir l'aixeta a les seves mans. Cap de les grans reivindicacions que fa deu anys exigien la gent d'aquestes terres per al seu desenvolupament econòmic i social, que la dreta lligava inexorablement a la venda de l'aigua, s'han complert del tot. Fa uns dies deia que les eleccions del passat mes de maig són només un altre capítol de l'actual cicle electoral que va començar el 28 de novembre de 2010 i acabarà com a molt l'abril de l'any que ve o potser abans. Fins ara el procés s'ha pogut analitzar en clau catalana. CiU, partit de centre (de centre dreta per alguns, o de centreesquerra per als altres) ha derrotat el PSC, partit d'esquerra (o de centreesquerra o simplement de centre burgès per a no pocs). Les properes eleccions es jugaran en clau de polarització espanyola: dreta reaccionària (reacció en contra de les mesures progressistes dels darrers anys) o socialdemocràcia reformista. Potser haurà passat l'hora tant dels indignats com dels conformats.