El paper d'Esquerra

La diferència de la política de Madrid amb la de Catalunya és la diversitat de partits que té Catalunya envers Madrid. Els electors de Madrid tenen poc per triar: el PSOE o el Partit Popular. És a dir, dreta o esquerra o, dit d'una altra manera, centredreta i socialdemocràcia. Tot plegat, versions d'allò que van representar a finals del segle XIX Cánovas i Sagasta; l'un, conservador i l'altre, liberal.

En aquest sentit, Catalunya ha tingut més fortuna. En l'actual democràcia hi ha hagut dues formacions polítiques majoritàries i els que no han volgut trencar ni dividir res han pogut decantar-se per Esquerra. Han pogut apostar per Esquerra, que ara està en caiguda lliure després d'anys d'haver pujat com l'escuma i d'haver esdevingut el partit majoritari de l'independentisme.

Seria injust assenyalar qui s'ha carregat Esquerra. Els que n'han marxat o els que encara hi continuen, visualitzats en Josep-Lluís Carod-Rovira o en Joan Puigcercós. Queda clar que ni els uns ni els altres han sabut administrar els èxits. En moments determinats hi ha hagut eufòries electorals. Una d'aquestes va ser quan es van aconseguir vuit escons al Congrés dels Diputats amb Josep-Lluís Carod-Rovira, amb el suport i la promoció que li va donar l'afer de Perpinyà. S'hi veuen com a principals problemes les lluites internes, un paper dèbil en l'Estatut, la manca de perfil propi en el segon tripartit, lluïments innecessaris d'algun dels seus líders...

Ara, el que convé és que Esquerra no quedi com a partit marginal. Ha d'aixecar el cap. Que torni a recuperar el carrer i, si convé, per no quedar marginada, que voti favorablement el pressupost de la Generalitat.

A Esquerra els ha passat l'època de l'equidistància amb els socialistes i amb Convergència i Unió...