Els Consells no volen morir
Els alcaldes defensen els consells comarcals perquè estan fent les funcions de mancomunitats
Es mostren partidaris d'evitar duplicitats, però passen de puntetes per sobre la despesa dels seus sous
Mancomunar serveis, una via per optimitzar
els recursos
Els consells comarcals poden ser un instrument per mancomunar, i a la vegada racionalitzar serveis entre ajuntaments, però no han de desaparèixer. Aquesta és, si més no, l'opinió dels principals presidents dels consells comarcals de la demarcació de Girona i també d'alcaldes de la zona. I és que, un cop obert el debat sobre la necessitat d'aprimar les administracions i, en aquesta línia, suprimir diputacions o consells, alcaldes i presidents dels consells gironins no es mostren ara mateix partidaris de fer-ho, si bé estan d'acord que segurament s'han de reorganitzar. És cert que parlen de reorganització dels serveis, però en cap cas volen sentir parlar de reduir-ne el pes polític –vegeu plana 3– i, en conseqüència, de renúncia a les retribucions que ara mateix perceben. Una visió diametralment oposada a la que va expressar Joaquim Nadal ara fa uns dies, quan va apostar directament per reobrir el debat sobre el model territorial a Catalunya i, en aquest sentit, suprimir els consells comarcals. On hi ha unanimitat pels alcaldes és a l'hora de valorar el pes específic de cada comarca per definir el futur dels consells. Debat territorial, ara mateix, al marge.
El territori mana
Segurament per això, l'alcalde de Santa Cristina d'Aro, Josep Llensa (CiU), creu que el territori és el que ha de manar: “Els serveis generals podrien mancomunar-se des dels consells, mentre que altres qüestions d'interès més local o de proximitat podrien coordinar-se entre uns quants ajuntaments. En el cas de Santa Cristina, crec que ens hauríem d'entendre amb Sant Feliu de Guíxols, Castell-Platja d'Aro o, fins i tot, amb Llagostera”, va dir. La visió de Llensa plana sobre el territori. No és el mateix la realitat de l'Alt Empordà, amb 68 municipis, i molt dispersos, que la del Baix Empordà, amb 36 pobles, una comarca on Palamós, Calonge i Vall-llobrega s'han posat d'acord per fer una piscina mancomunada. Per Juli Fernández, alcalde de Palafrugell, l'aposta per mancomunar serveis ha estat clara per tal d'optimitzar els recursos: “Els consells comarcals poden ser un mecanisme important i útil per tirar endavant serveis mancomunats, però no són imprescindibles”, diu aquesta veu crítica.
Per Joan Espona, president del consell de la Garrotxa, una comara amb 21 municipis, el debat sobre la supressió dels consells no té cap sentit: “A la comarca de la Garrotxa, això ja ho fem des del 1979 i per voluntat pròpia. Va ser quan es va crear la Mancomunitat de la Garrotxa. El debat que avui s'engega és absurd en el context de la nostra comarca”, diu Espona. En aquest sentit, Espona va un pas més enllà i, fins i tot, posa els consells com a exemple: “És l'aposta del territori. Ens venen territoris de fora de Catalunya per saber com mancomunem serveis. En temes turístics parlem fins i tot d'unir esforços amb l'Alt Empordà i el Ripollès –xarxa Itinerànnia–”. En una clara aliança fins i tot entre consells comarcals.
Si ens traslladem a la Cerdanya, el seu president, Esteve Maurell (PSC), també en fa una valoració semblant: “No cal suprimir-los. Fan una labor primordial sobretot en comarques com la nostra. Caldria potenciar-los. Si no hi hagués els consells, caldria fer mancomunitats, això és cert. Però pensem que els consells són de fet una gran mancomunitat”.
LA XIFRA
El debat dels sous dels polítics
Al marge de la conveniència o no de mancomunar serveis, el que és cert és que, ara per ara, els consells s'han convertit en una font d'ingressos més per a molts polítics. El gràfic adjunt ens permet fer-nos una idea de fins a quin punt unes remuneracions, ja siguin en concepte de dedicació parcial o assistència òrgans de govern, es poden veure clarament complementades amb altres, com ara amb el que cobren per les seves responsabilitats com a regidors dels seus ajuntaments. El sou d'un president oscil·la de'un màxim d'uns 45.000 euros bruts a l'any als poc més de 25.000. I l'assistència al plenari es mou entre els 300 i els 600 euros. En el cas de Figueres, 1.000 per el president, però el plenari es fa cada dos mesos.
