Impostos i classe mitjana

Aquests dies es parla molt de l'Europa socialdemòcrata. La que pregonaven Olof Palme, Brandt, Soãres, Mitterrand, Kreisky o Felipe González. Una Europa que aspirava a combatre les crisis amb inversions públiques tal com ha anunciat que farà Thorming-Schmidt, l'atractiva dona de 44 anys que gràcies a predicar socialdemocràcia serà a partir de l'octubre la primera ministra de Dinamarca.

Fa dies que González demana al seu partit que recuperi l'esperit socialdemòcrata semblant al de Dinamarca, que res no té a veure amb nosaltres. Els danesos tenen un país amb un 10% d'atur juvenil –el d'aquí supera el 45%– i un dèficit públic que no arriba a un 5% del PIB. L'anterior president del govern espanyol s'ha tornat mes socialdemòcrata ara que no pas quan governava i prega perquè ni Rubalcaba ni Rajoy espantin les classes mitjanes. Un fet que va passar en l'últim Consell de Ministres amb l'anunci generalitzat de l'impost del patrimoni. Molts han entès que aquest impost va en contra de les classes mitjanes i no contra els anomenats rics.

Per aquest fet, González està ofès amb el seu partit. Considera que l'actual direcció socialista es desvia massa cap a l'esquerra i que s'obliden de la classe mitjana. González afirma que cada dia és “més militant i menys simpatitzant” del PSOE perquè voldria militar en una socialdemocràcia que va desapareixent.

En els últims temps, Espanya està a les mans de les decisions polítiques de França i d'Alemanya. Tots dos països són governats per líders que res no tenen a veure amb l'SPD de Brandt o amb el socialisme socialdemòcrata de Mitterrand. Són d'altres temps. El que compta és fer pagar impostos a com més gent millor més que no pas a aquells que tenen més diners...