El plaer de la mesa

Ja fa temps que certs amics malpensats i passats de voltes m'insisteixen que això del sorteig dels membres de les meses electorals, en les eleccions, és una farsa, que en força llocs de Catalunya es repeteixen sistemàticament les mateixes persones comptant vots, escrivint noms i números i passant el diumenge. Exactament parlaven d'un poble de les comarques gironines en què asseguren que directament es nomenen a dit els membres de les meses, perquè són els que causen menys problemes. Davant d'aquesta mostra de desconfiança cap al sistema, la meva resposta era sempre implacable: tenim una democràcia sana, climatitzada i seriosa. El nostre sistema polític és dels millors d'Europa, només cal veure la campanya intel·ligent, temperada, assenyada i exempta de frivolitat d'aquestes últimes eleccions europees. Una campanya electoral que ha empès el ciutadà a córrer a les urnes perquè ha tractat temes importants de debò com ara jo sóc el bo, tu ets el dolent; ha deixat de banda temes que no interessen ningú com ara l'entrada de Turquia a la Unió Europea, i ha sabut captar el vot del ciutadà indecís amb missatges tan edificants com ara vota'm a mi perquè, si no, mira què t'espera. Amb un sistema polític com aquest, ¿qui pot esperar que hi hagi manipulació a l'hora de decidir –atzarosament– qui seurà a les meses electorals?

Fins que m'ha tocat ser vocal un altre cop. Exactament igual que l'any passat, en les generals. Un altre cop l'avís per correu certificat. Quina probabilitat hi ha que entre tot el cens de votants del meu districte em torni a tocar a mi? Ràpidament truco a un amic advocat per veure com puc trampejar aquesta traïció democràtica, però davant d'unes amenaces que contenen multes per valor de tres zeros i la paraula «presó», entenc que el millor és acceptar-ho amb diligència. Aleshores, tot un seguit de records que creia cremats ressorgeixen de les cendres, tots relacionats amb el malson de les eleccions generals: el recompte etern dels vots, gana i calor, cares i més cares, cues inacabables, vots al senat, estratègies, catorze hores sense moure's de lloc, avis i àvies que no saben ni què es vota, ni per què, ni com s'ha de fer, veïns que a l'escala ni et saluden però que et veuen a la mesa i et comenten la sort que has tingut, que que bé (he, he, he) i riuen, Mossos d'Esquadra que surten a berenar quan hi ha més feina...

Els amics i familiars als quals vaig explicar la meva particular tragèdia encara riuen. Que si m'han tornat a agafar perquè a les generals ho vaig fer massa bé; que si sóc un exemple per als demés joves; que si quin gran servei a la mater Europa; que si els convidaré a prendre alguna cosa amb els seixanta euros que em paguen. Que diguin el que vulguin, perquè ja tinc l'estratègia perquè no em tornin a cridar... Serà difícil de dur a terme, sobretot si em toca a les properes europees, perquè incomprensiblement, tot i la intel·ligentíssima tasca de conscienciació ciutadana per part dels polítics, va venir a votar tan poca gent que fer-ho malament era gairebé més difícil que fer-ho bé. Però si hi ha una propera vegada ho faré tan malament com em sigui possible; simularé un analfabetisme intermitent o bé m'absentaré com s'absentaven els Mossos d'Esquadra, o em descomptaré amb els vots. A veure si així em deixen per inútil i quedo lliure. L'altra possibilitat, és clar, és canviar de casa, de barri i de país.