La fi passa per l'Ulster

Clive Myrie, el periodista britànic de la BBC que va aixecar l'exclusiva en què ETA –el que en queda– anunciava el setembre del 2010 un “alto el foc permanent” que hauria de donar pas a “un procés democràtic” –com si les eleccions al parlament de Vitòria fossin de fireta–, explicava dies després, en un relat proper al thriller polític, com va aconseguir la notícia. Més enllà de detalls de les cites amb la seva font, a Londres i París, el més significatiu era l'esment de Myrie en paraules del proveïdor de vídeos: “Els nacionalistes bascos ara estan frustrats. Les possibilitats que el País Basc sigui un estat independent són avui tan remotes com ho han estat els últims 50 anys.”

Per què ETA va triar la BBC per difondre la notícia? Ahir, dia de la celebració de la conferència de Sant Sebastià, un altre prestigiós mitjà britànic, The Guardian, a través del seu corresponsal a Madrid, Giles Tremlett, anava més enllà en la seva predicció sobre el final dels pistolers que la premsa més optimista de la capital de l'Estat espanyol, i en la qual hi ha una gradació que va des de l'escepticisme esperançat fins a la malfiança o, encara més, la demanda de la humiliació pública dels terroristes i la presó eterna un cop aconseguida la capitulació incondicional. Tremlett titulava: “ETA podria anunciar la fi a quatre dècades de violència.” I començava dient: “En un pas històric per a Espanya, s'espera que el grup armat separatista basc ETA anunciï
el cessament definitiu de més de quatre dècades de violència, segons fonts pròximes a les negociacions.” Aquesta setmana? També afegia
que ETA és “imprevisible”.

Amb el rumb fixat cap a La Moncloa, el vicesecretari de comunicació del PP, Esteban González Pons, feia de veu de l'amo i assegurava diumenge, amb referència als representants internacionals destacats a Sant Sebastià, que si hi han anat pensant
que “són a Irlanda o a Sud-àfrica,
realment no tenen ni punyetera idea sobre en quin país es troben ni sobre quina mena de conflicte s'hi ha viscut”. Encara que els falcons del PP
es creguin la bajanada, alguns dels paral·lelismes amb el procés de pau a Irlanda del Nord són evidents. I encara ho haurien de ser més si els pròxims dies, com apuntava ahir The Guardian, ETA fa el mateix que va fer l'IRA el juliol del 2005, quan va renunciar definitivament a la violència i va ordenar als seus efectius que posessin fi a la campanya armada.

L'IRA ho feia després que l'abril anterior, durant les eleccions d'aquell any, Gerry Adams l'instés a “abandonar les armes i a treballar per aconseguir els seus objectius polítics a través de mitjans pacífics i democràtics”. La declaració de Sant Sebastià s'afegeix ara a les passes abans fetes pels abertzales i en certa mesura recorda les paraules d'Adams.

Aleshores, el líder del Sinn Féin va dir que l'anunci era una “coratjosa i confiada iniciativa”. I el primer ministre Tony Blair el va definir com a “pas d'una magnitud sense precedents”. Imaginar paraules semblants de Rajoy, o fins i tot de Zapatero, és difícil.
I potser cal convenir que González Pons té raó quan diu això de “no tenir ni punyetera idea” sobre el país. Però, sobretot, és no tenir-ne sobre què és
i com s'aconsegueix la pau. Una pau en què la generositat potser caldrà posar-la al davant de la justícia si es vol guanyar un futur, si més no, diferent, sense por. I això no vol dir oblidar les víctimes, totes, ni reconèixer el dolor de les que van quedar vives, però ferides, ni dels familiars dels més de 800 morts. Com tampoc no caldrà oblidar els presos.

Fa molt, des de les primeres eleccions democràtiques a l'Estat espanyol i al País Basc, ETA arriba tard a la dissolució definitiva. Sang vessada inútilment. Massa dolor acumulat, massa odi que no s'esvairà amb gestos o necessàries paraules de disculpa i d'assumpció de responsabilitats.

Irlanda del Nord ensenya, però, que o hi ha generositat dels que més han patit, i de l'Estat, o sortir de l'atzucac serà impossible. Fruit dels acords de pau de Divendres Sant, quasi 500 presos, dels dos bàndols, però majoritàriament de l'IRA, van ser excarcerats. A l'Estat espanyol algú s'haurà de plantejar que el futur sense armes, o sense l'amenaça d'unes armes, ara ja per sort molt afeblides, també exigeix mesures d'aquesta mena. El dolor de les víctimes no creixerà pas per això, i potser tot plegat contribuiria a apaivagar l'odi i a un nou horitzó.

A Belfast, 13 anys després del Divendres Sant, encara hi ha murs que separen carrers entre les dues comunitats enfrontades. Al País Basc, no n'he vist mai. Però costa més abatre la por i la malfiança que el totxo. I la victòria de l'estat de dret contra el terrorisme també s'apuntala amb la mà allargada. Així ho va entendre fins i tot John Major, que el 1995 admetia la possibilitat que Irlanda del Nord s'unís a la República si la població ho demanava majoritàriament en referèndum. Els terroristes també han d'entendre, d'una vegada per sempre, el que la font de Clive Myrie li va dir quan li va lliurar la famosa cinta de vídeo: “Podria ser que ETA hagi estat obstaculitzant la causa del nacionalisme basc abans que ajudar-la.”