Com fer la pau amb paraules

Un lector aliè al context basc i espanyol poc entendria, en llegir aquests dies la premsa, la conferència de Sant Sebastià i el document final, curt i vague, de redacció aparentment poc curosa en alguns punts. Per què? Perquè la conferència internacional i el document s'han de llegir, seguint la teoria pragmàtica dels actes lingüístics d'Austin i Searle, com actes de parla, plens d'enunciats que volen ser performatius, orientats a generar fets. Aquests actes depenen del context: tan important com el que es diu és qui i com ho diu i el que s'espera que diguin altres, les respostes dels receptors. El seu impacte real, doncs, no es pot valorar fins a saber què han causat.

Analitzem l'acte de parla, el document, des de la idea d'Austin: parlar implica sempre actuar, fer coses amb paraules. Els actes de parla tenen un component locutiu (el que es diu), un d'il·locutiu (què es busca) i un de perlocutiu (els efectes en els receptors). Són indirectes, com en aquest cas, quan el que es diu i el que es busca no coincideixen plenament en el temps. Es busquen reaccions (cessament definitiu de l'activitat armada, diàleg entre ETA i França i Espanya sobre les conseqüències del conflicte, treball de reconciliació per a totes les víctimes, eventuals taules de diàleg, un comitè de seguiment), però es deixa un gran marge de maniobra, progressivament més gran del punt 1 al 4, sobre què cal fer, quan i per part de qui. Una sola cosa és unívoca: la fi de l'activitat armada d'ETA, a la qual es condicionen la resta de punts. En suma, una invitació a una fi ordenada de la violència, amb una successió d'actes unilaterals posteriors, que posi en el centre el més important: la reconciliació. De moment, l'èxit perlocutiu és innegable: ningú ha restat indiferent ni callat.

La resta depèn en primer lloc del que digui ETA. L'oportunitat és clara, fins i tot esperançadora: estem més a prop que mai d'una fi de la fase violenta del conflicte per dues raons. Una d'objectiva: la inviabilitat de la violència per l'impacte combinat del rebuig social i polític de la societat basca (amb un paper cabdal de la societat civil), la pressió policial i judicial i l'acceptació per part de les forces abertzales que el terreny de joc ja és polític. La segona raó, subjectiva, permet a ETA, i a la seva base social legitimadora, salvar la cara, respondre unilateralment, mostrant que segueixen el previst a la declaració d'Anoeta. En suma, permet tancar una etapa per centrar-se en la resolució política del conflicte (dret a decidir), on el protagonisme correspon a la ciutadania i les seves organitzacions socials i polítiques. I en la reconciliació, on també tindran protagonisme totes les víctimes i els presos. Per tant, hom pot pensar que tot és possible, és un fet important i positiu. Però té una feblesa: la valoració final depèn dels actes performatius que provoqui. Es poden fer i aconseguir coses amb paraules, fins i tot la pau, però calen també fets.