L'ombra del secretari

El congrés del PSC haurà de marcar la nova ruta dels socialistes catalans sota un paraigua que a hores d'ara s'han ofert a portar tres candidats: l'alcalde de Terrassa, Pere Navarro; l'exalcalde de Vilanova i la Geltrú Joan Ignasi Elena, i l'alcalde de Lleida, Àngel Ros. Encara es mantenen els dubtes sobre si al final, el viceprimer secretari del PSC, Miquel Iceta, presentarà la seva candidatura a primer secretari del partit, càrrec que ara exerceix l'expresident de la Generalitat José Montilla.

Però més enllà de triar la figura del primer secretari, el congrés haurà d'afrontar també la modificació dels estatuts del PSC si finalment prospera una de les aportacions més innovadores al Congrés, que porta la signatura d'Iceta i que està àmpliament assumida dins del partit: organitzar unes primàries obertes a militants, simpatitzants i electors per escollir el candidat del PSC a la presidència de la Generalitat el 2014. Però, pot una mateixa persona compatibilitzar tots dos càrrecs? És preferible que sigui així o és millor optar per un tàndem en el lideratge? El fet d'obrir les primàries a la ciutadania, si finalment s'opta per aquest camí, implica deixar un escenari tan obert com arriscat, ja que el propòsit primer és permetre al ciutadà triar el candidat i reduir la influència de l'aparell del partit en la designació. D'altra banda, però, el fet que una mateixa persona sigui el candidat i el líder del partit permet unificar criteris i aplanar el camí de la gestió tant de portes endins del partit com de portes enfora.

A hores d'ara els únics que s'han oferit per fer-se càrrec de la primera secretaria i que també han mostrat la seva predisposició a presentar-se com a candidat han estat l'alcalde de Terrassa, Pere Navarro, i el de Lleida, Àngel Ros, ahir.

Al llarg de la història del PSC, però, aquest model estructural ha anat variant, si bé durant els primers anys, des del 1978 fins al 1995, el candidat a les eleccions al Parlament sempre va recaure en la figura del primer secretari, encarnada els primers anys per Joan Reventós (1978-1984) i més tard per Raimon Obiols (1984-1996).

La tendència es va trencar el 1995, quan sota el secretariat d'Obiols, va ser l'actual president del grup municipal del PSC, Joaquim Nadal, el que es va fer càrrec d'encapçalar la llista al Parlament. Nadal és del parer que és compatible ser candidat i no exercir la primera secretaria del partit. “Jo no vaig tenir problemes ni amb Obiols ni amb Serra [Narcís Serra va ser primer secretari des del 1996 fins al 2000 i va ser rellevat per Montilla].” De fet, Nadal considera que ara el partit podria afrontar una situació semblant a la d'aleshores que propiciï una estructura bicèfala. Amb Pasqual Maragall com a candidat també es va trencar el nexe amb el secretariat del partit, que l'any 2000 passa a ser ocupat per Montilla. El 2006 es restableix el vincle quan Montilla és designat candidat.

En el que sí que coincideixen tots els candidats a primer secretari és en la tria del cap de llista a partir d'un procés de primàries, “com més obert millor”, en paraules d'Àngel Ros. Ara bé, per l'alcalde de Lleida, seria bo que “els lideratges coincideixin”, tot i que es tractaria d'un procés, el d'escollir candidat, que s'iniciaria d'aquí a dos anys. Del mateix parer és el candidat a primer secretari, Joan Ignasi Elena, que considera que es tracta de dos processos diferents i que primer cal dirimir qui encapçalarà l'executiva del PSC. Tant Elena com Ros van declinar revelar si es presentarien com a candidats a les eleccions al Parlament.