Definitiu, no pas indefinit

En molt poques ocasions he observat que els mitjans de comunicació escrits coincideixin en una mateixa notícia en totes les primeres planes. Però era d'esperar que la fi del terrorisme d'ETA havia d'unificar criteris. Un altre tema ha estat el plantejament que cadascun ha donat a la notícia. Des que el juny del 1987 ETA em va destrossar la vida en causar-me greus cremades i ferides invalidants, he intentat ajudar a tothom que hagués patit un atemptat terrorista, principalment a Catalunya. He estat en molts hospitals, en moltes vetlles, en molts judicis i en molts enterraments. Fins i tot he hagut d'anunciar la mort d'una víctima als seus familiars. Per això, en aquests 24 anys de feina tot aquest contacte personal m'ha donat l'oportunitat de conèixer centenars de víctimes arreu de l'Estat que poden tenir opinions absolutament diferents davant d'una mateixa situació.

Això ha succeït amb el comunicat de dijous passat, en què trobem víctimes que qualifiquen el comunicat com a paper mullat i víctimes que li donen la categoria de gran notícia. Jo vull estar en el segon grup i en som moltes més de les que la gent pugui arribar a imaginar. Reflexionem: quan una víctima ha dit que tant de bo el seu atemptat fos l'últim, es pot entendre que no vulgui que ningú més pateixi el que ella ha patit? Quan hi ha víctimes que fins i tot han dit públicament que perdonaven els terroristes, podem creure que aquella mateixa víctima no estigui contenta perquè ETA no tornarà a matar?

Algunes víctimes, o millor alguns representants, han dit que aquest comunicat és paper mullat però... han consultat l'opinió de la resta de membres? Han mantingut algun contacte previ per conèixer l'opinió dels seus representats?

He parlat amb víctimes catalanes, andaluses, basques, madrilenyes... i estem cofoies perquè després de cinquanta anys de terror i malsons, ha estat la pròpia ETA que ha dit prou. ETA ha perdut. La frase està fins i tot escrita en castellà: “Cese definitivo de la actividad armada”. De-fi-ni-tiu, no pas indefinit com eren fins ara els adjectius utilitzats en les anomenades treves-trampa. Un “cese definitivo” que implica que el terrorisme etarra ja no tornarà a fer-nos anar als hospitals o als enterraments. Un “cese definitivo” que permet a centenars de ciutadans, dins i fora del País Basc, recuperar una llibertat de moviments que havien perdut. Un “cese definitivo” que, en fi, evitarà que altres veïns i amics, a prop o lluny de casa nostra, puguin patir el mateix que ja hem patit altres amb anterioritat.

D'altra banda, és evident que en el comunicat falten detalls importants. Quan anunciarà ETA que es dissol? Farà entrega de les armes? Són detalls que donarien molta més credibilitat per a aquells que, amb tot el seu dret, mostren incredulitat o escepticisme. Però és clar que per arribar als passos dos, tres i quatre, és imprescindible que es faci el primer. I ja està fet. El que passi a partir d'ara ja depèn dels polítics i dels jutges i si es fa tot respectant la llei, endavant.

Com a víctima del terrorisme i com a ciutadà m'hagués agradat que tot aquest interès que ara existeix a buscar les fallades (que les té) d'aquest comunicat s'hagués mostrat quan el 1998 algú va dir que sabria ser generós amb els terroristes que abandonessin la violència, però només vàrem demanar explicacions quatre víctimes mal comptades. On eren els que ara organitzen manifestacions? Malgrat tot, volíem creure que aquell cop era el bo. Malauradament, ETA ho va tirar tot per terra tot just un dia que jo hi era a Madrid tramitant els expedients d'indemnització de prop de cent víctimes catalanes. Aquell dia de gener del 2000 va ser una galleda d'aigua congelada. Però dijous va ser un dia d'alegria per a molts de nosaltres. Ningú mes, cap dels lectors d'aquest article, patireu el que molts de nosaltres hem patit. Ho hem assolit entre tots.