opinió
La màgia de la unilateralitat
El resultat previsible i immediat d'això, més enllà de la pau en si, serà un gran resultat electoral d'Amaiur
Si bé els darrers trenta anys des de la Transició han estat marcats pel concepte de consens, com a condicionant polític major, la irrupció d'un nou terme fa que potser hàgim de començar a parlar d'una nova era: la de la unilateralitat. Unilateralitat, és clar, no sols entesa en el sentit de la imposició de la voluntat pròpia sobre la dels altres, sinó –molt més interessant– com a renúncia a la intransigència pròpia. No pas com a cap senyal de derrota, sinó com a estratègia de xoc i desarmament de la intransigència del mateix contrincant, que queda descol·locat i desproveït d'iniciativa.
De qui primer vaig sentir el mot unilateralitat va ser de llavis del mateix Brian Currin, a qui vaig tenir l'honor d'anar a rebre a l'aeroport de Bilbao en una de les seves primeres i històriques visites per trobar-se amb els actors del procés al País Basc. Seguint el model sud-africà i irlandès (i vist el magnífic documental Pluja seca, difós a TV3 el 19 d'octubre), del que es tracta és de desactivar l'obstaculització permanent marcada pel contrincant (en aquest cas, l'Estat espanyol) i començar un nou partit en què tingui la iniciativa qui ha mogut fitxa unilateralment (en aquest cas, l'esquerra abertzale), que és també qui immediatament guanya legitimitat i protagonisme en el procés de pau que s'obre. El resultat previsible i immediat d'això, més enllà de la pau en si, serà un gran resultat electoral d'Amaiur. Vist des de Catalunya, la gran pena és que no podrem parlar d'un fenomen politicoelectoral semblant atès el refús d'ERC a fer una candidatura que vagi a Madrid a fer independentisme i la seva resistència a fer una gran coalició com ara Bildu, com preconitzava SI. En tot cas, és una fita que ningú no entendrà que no s'aconsegueixi el 2014.
Penso que una de les sorpreses del procés que ara s'està desenvolupant al País Basc –i que tantes alegries està donant– és que cap govern espanyol no pugui atribuir-se'n l'èxit. A diferència del paper del president Klerk a Sud-àfrica, o fins i tot dels d'Alfonsín i Blair a l'Argentina i la Gran Bretanya, respectivament, els grans líders espanyols n'han estat absents i s'hi han mostrat hostils, contraris. Com a molt han deixat fer en certs moments, sense mai liderar el procés. Mai no han pogut vèncer la temptació de buscar la victòria militar sobre ETA. Ara cap govern espanyol no es podrà apuntar aquest èxit, i menys el de Patxi López, que estava tastant formatges a Nova York mentre la històrica conferència internacional se celebrava a Sant Sebastià. En aquest mateix sentit, penso que la premsa de la caverna espanyola (El Mundo, Abc, La Razón) pagarà molt cares les seves burles dels líders internacionals presents a la conferència internacional de Sant Sebastià. A Johannesburg, Buenos Aires i Londres, cap diari no va caure tan baix en cap moment del procés de pau com han caigut els de la dreta espanyola. En conjunt, la jornada del 20 d'octubre del 2011 ens ha portat una enorme alegria a tots els que hem anat seguint i “empenyent”, en un o altre sentit, el llarg procés cap a la pau al País Basc.
Mai no podrem oblidar aquesta data. Hi ha hagut moments terribles, en un i altre sentit, i esperem que ara s'obri un període que ho permeti superar i en què la reconciliació i l'autocrítica siguin presents en tots els camps. Ara, a l'agenda política, quedaran tres processos clau que caldrà desenvolupar en el futur immediat: l'alliberament eventual dels presos bascos; la compensació i el reconeixement de totes les víctimes amb la superació de tot el dolor produït arreu, i, per últim, el procés polític que conduirà a l'exercici del dret del poble basc a decidir el seu futur en llibertat.
Certament, amb els esdeveniments dels darrers dies i mesos, els estats espanyol i francès ja no tindran cap excusa per no accedir a complir aquests punts. Ara estan obligats a facilitar l'exercici dels drets nacionals de bascos i catalans després de tants anys d'obstaculitzacions i imposicions antidemocràtiques nascudes, en bona part, del llarg període de violència que s'ha viscut.