Mar, muntanya i secà

Josep Antoni Duran i Lleida, el candidat de CiU, em porta a la platja Fonda. On és la platja Fonda? Es tracta que ho sàpiga poca gent, que sigui poc freqüentada, que quedi lluny dels borinots i els pixapins que no saben apreciar les
coses boniques. Bé, però com hi arribo? En Xavier Viejo, el cap de premsa, me n'informa com una codificació d'agents secrets: un cop a Begur, trenques cap a Aiguablava. Baixant, baixant, agafes direcció a Fornells i atures el cotxe davant l'hotel Bonaigua, que, com que és fora de temporada, estarà tancat. Ja et vindrem a buscar. Em vénen a buscar en Viejo i altres col·laboradors de Duran de la campanya, i pels camins i carrers d'una urbanització arribem a una mena d'androna mig invisible d'on arrenquen unes escales empinades que baixen. Al final, la platja Fonda. Veig de lluny Duran i Lleida, que ja ha arribat. El fotògraf també ha arribat i va per feina. Hi ha altra gent: la seva dona, la fotògrafa del partit i més col·laboradors. Nosaltres ens hi afegim, i per un moment penso en les escenes marítimes inicials de Giulietta degli spiriti, la pel·lícula de Fellini.

Per què aquí, senyor Duran? “El podria haver dut a tres llocs, tots molt diferents entre si: a Alcampell, que és el meu poble, un poble de secà; a Montgarri, a la Val d'Aran, on tinc records de caràcter familiar, o aquí on som, la platja més salvatge que conec entre totes les del voltant. A prop tinc una casa, que és on em penso retirar quan em jubili.” El candidat Duran, queda clar, és home que s'adapta a molts climes i a molts terrenys. No sé si aquesta platja és salvatge, que potser és una paraula excessiva, però segons com bufi el vent i la mar s'encrespi ha de ser inquietant: pins escabellats que baixen per un escarpat muntanyós que sembla a punt de caure i que, com puc comprovar, cau; sorra de color gris; roques per on s'entortolliga l'aigua salada... Avui el cel és serè i no fa vent però la mar està picadeta. Les ones escumoses arrenquen de lluny. “No és una platja per banyar-s'hi sinó per ser contemplada, per portar-hi el diari o un llibre. Si fa sol, el matí de Nadal, abans
de dinar, hi acostumem a venir.”

Duran rep una trucada al mòbil. És de la ministra d'Afers Estrangers, Trinidad Jiménez, que retorna una altra trucada que li ha fet ell. Han estat segrestats a l'Àfrica uns cooperants i Duran s'interessa per si n'hi ha de catalans. No n'hi ha. “Ministra, no te enfades, que yo no ataco a los andaluces, ya lo sabes.” Fa uns dies en Duran ha fet unes declaracions sobre les subvencions als jornalers andalusos i extremenys que han causat polèmica. Trinidad Jiménez, a més de ministra, és candidata del PSOE a Andalusia.

Vostè és creient, és clar. “Creient practicant. Si et mires això, aquest paisatge, és difícil no creure que un ésser superior no l'hagi fet. Digues-li Déu o Al·là. En qualsevol cas, creure em dóna vida, alimenta la meva vida.” La família? “Estic casat amb la Marta i tinc tres filles. Dono a la família una importància total, molt més des que vaig tenir el tumor al pulmó. T'adones llavors del que val o no la pena, i el que val la pena és
la família i els amics.” Té molts amics? “En tinc de tres classes: els de la infantesa al poble, alguns més grans que jo; els que he fet a Lleida pels estudis, i els de Barcelona per la feina.” Els amics han
de ser de la mateixa corda ideològica? “Hi ajuda perquè les afinitats són importants però no necessàriament. Un bon amic meu és l'actual alcalde de Lleida, que és socialista.” Se sent estimat? “Home, entenc que hi ha algú que em voldria fora de la capa de la terra però sí, em sento molt estimat per Unió, pels amics i
per la família, i això m'enforteix.”

El poble de secà, la cala on ens trobem... Abans m'ha parlat de la Val d'Aran. Vostè, en definitiva, és més de mar o més de muntanya? “Jo no vaig veure el mar fins que tenia deu anys, quan l'àvia em va portar a Cambrils, que és una de les naturals sortides al mar de les terres lleidatanes. No vaig tornar a veure'l fins sis o set anys més tard. L'any 1975, quan feia unes conferències per La Caixa, vaig llogar un apartament a Sant Feliu de Guíxols i vaig descobrir la Costa Brava. Als de Lleida la Costa Brava ens cau molt lluny. Després em vaig casar, i el meu sogre era de Palafrugell. I aquí estem, i aquí hem coincidit vostè i jo avui.” Amb molt de gust. I fa por, el mar, a algú de terra endins? “Primer em feia respecte. Hi entrava i només m'atrevia a fer el mort. Després la Marta em va ajudar a agafar-li confiança.” Lectures? “Novel·la per distreure'm i assaig per interès i feina.” Cine? Teatre? “Hi anem poc. Les pel·lícules les recuperem a casa.” I la música? M'han dit que ara toca la bateria. “Me la va regalar la Marta quan vam
fer vint-i-cinc anys de casats, i la toco molt bé. Si m'escoltés quedaria parat.
El que passa és que només sé tocar solos. Des que s'ha sabut que hi tinc traça m'ha escrit un conjunt perquè m'hi afegís i
he rebut una oferta del Sutton, la sala
de ball del carrer Tuset de Barcelona,
per participar en un concert benèfic.
Els he hagut de dir que no, entre altres raons perquè no sé tocar en grup. De
jove, a Alcampell, uns amics havíem
format un conjunt que volia imitar els Beatles. Només cantàvem i fèiem soroll perquè ni guitarres no teníem.” Veig
que porta uns braçalets d'aquests de
llana que estan de moda. “Diuen que
si es trenquen per ells mateixos duen sort. Jo no hi crec, però en tenia un amb els colors del Barça comprat al Perú que se'm va trencar, mentre em dutxava el matí del dia que l'equip va guanyar
a Wembley a la tarda.”

Vostè sempre tan ben vestit. On
es compra la roba? “Tinc sentit de
l'estètica. De petit la mare sempre em
feia anar polidet. Com que no sóc ni
massa prim ni massa gras, tot em cau bé. Escurçar una mica els baixos, i
ja està. Hi ha vestits que em faig fer
i altres els compro fets. No tinc problemes amb el prêt-à-porter.”

És hora d'aixecar el petit campament de platja. Fa gana i és l'hora de dinar.
Comencem a pujar les escales. En Duran es deixa retratar. Duran és un home seriós. Atent, educat, però també fred i una mica cantellut. Aquests llavis que
es contrauen fan una mica de respecte. Parla pausat, amb precisió: subjecte, verb, predicat... Això s'aprèn o s'hi
neix? “Sempre m'he expressat així,
encara que la pràctica ho acusa.”