Metàfores d'arrencada

En el moment tempestuós que vivim sembla que s'imposen un cert tipus de metàfores, arran de terra. Això seria: les futbolístiques, de referents recents o més reculats, i les que transcorren sobre els rails, com per mirar d'encarrilar una realitat, a hores d'ara, desbocada. Les dues tendències van confluir en la trobada amb els candidats organitzada per aquest diari, en un escenari que passat el 20-N podrien trepitjar sovint: l'estació de Sants i l'andana per agafar el tren d'alta velocitat cap a Madrid.

Alguns ja estan més que avesats a agafar aquest tren. És el cas de la candidata socialista, Carme Chacón, que aquest mandat, com a ministra de Defensa, s'ha fet un tip d'anar i tornar de Madrid. “A més, una criatura de menys de quatre anys –ella té un nen petit– no paga al tren”, comenta, més pausada, després d'haver arribat com empaitada per l'agenda comprimida d'època electoral. En canvi, Josep Antoni Duran i Lleida, ja bregat com a home de CiU a Madrid, que sempre fa l'efecte de reconcentrat, de tenir un pla traçat, es decanta més per l'avió. El primer d'arribar a la trobada és Joan Coscubiela (ulleres de muntura frondosa, de quadres negres, sempre enganxat al mòbil) i fa gala de puntualitat i sostenibilitat (és l'únic que arriba en metro). “Sóc l'únic que fa cas d'en Guardiola”, afirma, per allò del llevar-se ben d'hora, ben d'hora. El segon d'arribar és Jorge Fernández Díaz (PP), que entaula conversa amb l'ecosocialista, fent memòria històrica de quan negociaven expedients de regulació, a finals dels anys setanta, i de les xifres econòmiques terribles també d'aquella època. El popular té l'aire d'un senyor de Barcelona, sobri i diligent.

El candidat popular llueix corbata, com també el republicà Alfred Bosch, que, just en arribar, es presenta educadament a la resta: “Molt de gust, suposo que ens anirem veient aquests dies.” Bosch, el més d'estrena en política de tots cinc, fa una declaració d'intencions, en petit comitè, de com encara els propers dies, parafrasejant Van Gaal: “Siempre positifo, nunca negatifo.”

Coincideixen a no dur corbata dues personalitats prou diferents com Duran i Lleida i Coscubiela, que durant la sessió fotogràfica s'intercanvien alguns missatges sorneguers. En prendre'ls les darreres imatges a l'interior del vagó, abans que marxi, el convergent etziba a l'ecosocialista, que badava amb el mòbil, connectat al Twitter: “Va, que hi ha uns companys de CCOO que estan carregant el
tren.”

Tibant la paràbola ferroviària, per a alguns aquestes eleccions podrien ser un últim tren polític. Per a altres, el primer. I per a altres, un de destí indefinit. En tot cas, a la baixada del tren, el 21 de novembre, més enllà dels resultats, el panorama no serà fàcil per a ningú.