Si vius escanyat no pots parlar

En les darreres setmanes, mesos diria, hem assistit a un dels despropòsits més grans de la història recent de la política espanyola; tot i que com que els catalans –i els espanyols també– vivim en un esperpent constant quasi ni ens n'hem adonat. Parlo del traçat del corredor mediterrani.

Hi ha arguments que no són discutibles perquè estan en el terreny d'allò que és empíricament irrefutable. L'eix mediterrani –el de veritat, no la merdeta que ha acabat acceptant quasi tothom– concentra el 40% de la població de tot l'Estat i el mateix percentatge del PIB; el 50% de la producció agrícola; el 55% de la industrial; el 60% de les exportacions i el 70% del turisme.

Malgrat aquestes dades, Madrid es va entestar fins al darrer moment a defensar un traçat alternatiu, que és el que realment volia, que unia al nord Madrid amb França foradant els Pirineus, i al sud Madrid amb Algesires.

D'aquesta manera Madrid mantenia el domini de les comunicacions i podia establir un joc de premis i càstigs fent ramals secundaris amb els ports espanyols que més li interessessin. Previsiblement, el port a potenciar era el de València. L'enllaç a Catalunya com el TAV, el darrer...

Afortunadament el sentit comú d'Europa, que és allò que comença passats els Pirineus, va tombar les aspiracions hispàniques, però com que Europa la fan els estats, no les regions, ni les nacions sense estat, al final s'ha optat per una solució diplomàtica que continua deixant-nos en mans del govern central. Així és com Madrid finalment aconsegueix tenir mar.

Si el joc el juguen els estats, Catalunya n'ha de tenir un de propi o no hi tenim res a pelar. Molts teòrics diuen que anem a un estadi superior sense fronteres i bla, bla, bla... La realitat, però, és més tossuda que els savis. Si de cas ens fem la nostra, de frontera, permeable és clar, i després ja en parlarem.