“Els ‘lobbies' a Catalunya existeixen i intimiden”

El primer dia posaria en marxa un instrument financer públic, que podria ser un banc, per donar crèdit a empreses petites i mitjanes i a les famílies. Hauria de fer servir els recursos de l'Institut de Crèdit Oficial i abocar diners públics de manera transitòria a l'economia. El que no estan fent les caixes i bancs privats, ho faria aquest ens públic.

Perquè la reactivació econòmica vindrà de dues vies: de la capacitat de l'empresa privada de dinamitzar l'activitat econòmica i de la del sector públic per estirar del carro. Òbviament, perquè l'Estat tingui diners, el segon dia al govern caldria fer una reforma fiscal per gravar fiscalment les rendes del capital, les SICAV i l'especulació.

L'economia requereix intervenció pública: regulant –cada cop ha de ser més global– i prestant serveis. La prova que això sí que funciona és que els països que sempre han estat més eficients, més justos i que millor han aguantat la crisi són aquells que tenien un sector públic i un estat del benestar més potent: els països nòrdics, per exemple. El problema de les mesures d'intervenció de Zapatero és que les mesures es van retirar abans de temps i que el deute privat s'ha col·lapsat. No hi ha un problema de deute públic, sinó privat.

El problema no és que Zapatero no hagi donat resposta a la crisi. El problema va ser que la crisi a Espanya té un factor propi que, entre el 2004 i el 2008, Zapatero va impulsar. Va continuar les polítiques del PP d'alimentar la bombolla immobiliària, va continuar baixant impostos... Tots els poders econòmics, durant la primera etapa de Zapatero, deien que el més positiu d'Espanya és que entre les polítiques econòmiques de Rato i Solbes hi havia una continuïtat total. Això que els poders econòmics veien com una gran virtut ha estat la ruïna econòmica del país.

Potser ara hi ha pocs diners a causa de la crisi, però el problema de les arques públiques és la baixada de la recaptació fiscal. Durant la dècada del 2000, el PP i el PSOE van fer unes quantes reformes fiscals que han foradat el sistema redistributiu. La recaptació actual és insuficient –han caigut 17.000 milions d'euros de recaptació anual–, inequitatiu –afecta més els que cobren nòmina– i ineficient –perquè incentiva l'economia especulativa i castiga la productiva–. El sistema fiscal actual beneficia els bancs i penalitza les pimes: el tipus efectiu de l'impost de societats per a les pimes és del 23%, el de les grans empreses és el 20,5% i el dels bancs és el 15%.

Al Congrés dels Diputats, en matèria de política econòmica, l'aliat del PSOE no ha estat Iniciativa sinó CiU. En canvi, en les polítiques de drets civils, com la llei d'avortament o els matrimonis gais, el PSOE sí que ha estirat dels vots d'Iniciativa.

És evident que sempre hi ha errors. Però jo he de ser prudent: no puc fer autocrítica amb els companys d'Iniciativa quan jo no tenia responsabilitats. Jo destacaria que cada cop que ICV ha hagut d'exposar les diferències amb el PSC i ERC ho ha fet: per exemple, amb la llei d'educació o amb el tema de les infraestructures.

Sí, és veritat, però també és cert que l'oposició inicial d'ICV va aconseguir millorar aquests dos projectes. Tanmateix, aquí és on jo admeto que hi ha un espai de reflexió, però no una crítica, sobre el grau de lleialtat institucional que va mantenir Iniciativa durant el govern tripartit. Quan hi havia discrepàncies importants, s'haurien d'haver fet més manifestes? Però tinc dubtes: posant per damunt la política d'ICV, es podria posar en risc el govern? Jo, com a afiliat de base d'Iniciativa, em vaig fer aquestes reflexions. I sé que aquesta també és una pregunta que s'ha fet la gent que tenia responsabilitats per part nostra en el govern tripartit: com fer equilibris entre la convicció pròpia i la lleialtat institucional?

Sí que els hi he posat. Hi ha el lobby financer, el lobby de les grans empreses constructores, el lobby de les energètiques i, fins i tot, el lobby mediàtic... i el silenci dels mitjans ha estat absolut. Això prova que els lobbies existeixen i intimiden.

La nostra opa és en l'abstenció. El que diuen les enquestes és que molts votants socialistes estan decebuts amb el PSC i jo els demanaria que optin per ICV abans que per l'abstenció.

En un escenari amb majoria absoluta del PP, serà més determinant l'autoritat moral per fer oposició que la quantitat de diputats que es tingui. Quan hi ha majories absolutes, el volum de diputats de l'oposició és de relativa importància. És més important tenir autoritat moral.

Sí, és veritat. Però, en un context de majoria absoluta del PP, tots els escons valdran el mateix perquè no podran vetar en el Congrés les lleis de Rajoy.

Primer, hi ha un problema general de la democràcia representativa per haver exclòs la democràcia participativa. Això afecta molt més l'esquerra que la dreta. Després, la gran força dels mercats fa que els partits d'esquerres es percebin com instruments poc útils.

L'esquerra està tenint més problemes en els països amb un estat del benestar minso que no pas en els que han fet polítiques socialdemòcrates de veritat. No és el mateix el que passa a Dinamarca i a Islàndia que el que passa a Grècia o Itàlia. Als països nòrdics, l'hegemonia de valors és socialdemòcrata i ecologista; al sud, l'hegemonia ha sigut de la dreta. Algun partit d'esquerres d'aquí està tan influenciat pel conservadorisme que creu que abaixar impostos és d'esquerres.

La ruptura i la destrucció de l'espai natural del PSUC no només va suposar una pèrdua de força política sinó que se'n va evaporar l'hegemonia cultural. Iniciativa intenta reconstruir aquell espai agafant idees de la cultura del PSUC que són actuals i incorporant-ne l'element ecologista. Les persones que han lluitat molt per pujar en l'ascensor social tenen molta por de perdre tots els drets conquerits. Aquesta por els genera inseguretat, abandonen la ideologia que els va permetre millorar les condicions de vida i busquen refugi en la dreta pensant que així podran conservar el nivell assolit.