L'esquerra que prefereix la dreta

En temps bolxevics, una teoria d'agitació política deia que valia més fer guanyar un enemic que un aliat, ja que se suposava que la maldat dels enemics, aplicada al govern d'un país, feia créixer el nombre de descontents i, per tant, de simpatitzants de la revolució. Aquesta teoria encara cueja i a cada elecció presidencial francesa es pot percebre com alguns moviments o personalitats d'esquerra estan temptades per una mena de sabotatge intern. El 2002, després de l'evicció humiliant de Lionel Jospin de la cursa a la presidència gràcies al segon lloc obtingut per Jean-Marie Le Pen, es va evocar el paper singular que Jean-Pierre Chevénement havia tingut en aquest terratrèmol polític. Antic membre de la direcció del Partit Socialista, Chevénement havia abandonat aquest moviment per crear un partit fet a mida des del qual conjuminava unes imprecacions antieuropees amb un jacobinisme agressiu. Orador brillant i mordaç, s'atacava amb més virulència Jospin que Chirac, i va participar eficaçment a la deterioració de la imatge presidencial del candidat socialista. Fa poques setmanes, Chevénement ha anunciat que es presentaria a l'elecció de 2012, malgrat les pressions diverses que han intentat dissuadir-l'en, en nom de la possibilitat que les mateixes causes tinguin les mateixes conseqüències...

Jean-Pierre Chevénement, però, es trobarà en competència directa amb Jean-Luc Mélenchon, el qual podria ser el seu fill espiritual, perquè són tan semblants els recorreguts polítics i ideològics d'aquests dos homes. Antic membre de la direcció del Partit Socialista, Mélenchon va abandonar aquest moviment fa pocs anys per crear un partit fet a mida, des del qual conjumina unes imprecacions antieuropees amb un jacobinisme agressiu. Amb algun afegitó personal: és, per exemple, un defensor bastant aferrissat de l'ocupació xinesa del Tibet... Jean-Luc Mélenchon ha estat designat com a candidat d'una coalició d'esquerra, liderada pel Partit Comunista i, des de la seva designació, dedica molts més improperis a François Hollande que a Nicolas Sarkozy. Fins al punt que la direcció del PCF s'ha inquietat per les conseqüències electorals d'aquesta agressivitat, ja que el PCF, que antany també havia tingut la temptació de preferir la dreta dura al centreesquerra, aquesta vegada sembla veure clar que la prioritat absoluta ha de ser la derrota de Sarkozy. Així doncs, s'ha demanat a Mélenchon de dirigir les bales de la seva kalàixnikov verbal cap al palau de l'Elisi. No li serà fàcil, perquè detesta Hollande, que era primer secretari del Partit Socialista quan va dimitir-ne. I no li serà fàcil perquè disputa el terreny de la puresa d'esquerra a Chevénement. I vet aquí com els possibles futurs aliats d'Hollande fan la feina bruta de Sarkozy.