Ernest Lluch, després del foc

Diuen que l'endemà que ETA hagués anunciat que abandonava les armes, el nínxol 174 del modest cementiri de Maià de Montcal va aparèixer cobert de flors. És una làpida que acostuma a tenir visites, encara que no destaqui gens ni mica de les del voltant, alineades totes amb aquesta mena d'harmònica pobresa que sembla regir l'organització dels morts, fins i tot aquí, en un cementiri tan petit. Una de les flors que diuen que van aparèixer aquell dia damunt la tomba la hi havia dipositat la filla gran d'Ernest Lluch, Eulàlia, que per fi confiava poder parlar a la seva filla dels homes que van matar el seu avi en passat. Ahir va tornar a acostar-se al cementiri, com cada any des de fa més d'una dècada, per commemorar l'aniversari del seu assassinat. Hi tornaven a ser els principals dirigents del socialisme català i, a diferència d'altres novembres molt més ingrats, ahir, justament ahir, feia un bon sol.

No hi havia els convidats il·lustres d'altres anys, en què van desplaçar-se fins a a aquest racó de la Garrotxa que ja té un breu aire d'Empordà gent com ara Alfredo Pérez Rubalcaba, Odon Elorza o Patxi López, i en certa manera anava bé, que la trobada prengués un caràcter més íntim i familiar, a pesar del centenar llarg de persones congregades. Era la manera que tenien els socialistes de replegar-se després d'“un cicle electoral especialment dur”, va reconèixer el seu secretari general, José Montilla; una ocasió per invocar l'esperit conciliador, constructiu i alhora crític, d'un home com Lluch, que no tenia por del debat, ni tan sols aquell dia de l'any 1999 que va ser increpat pels simpatitzants d'ETA en un acte celebrat a Sant Sebastià, un any abans del seu assassinat, i per tota resposta va expressar-los l'alegria que ja no matessin, que només cridessin. El president del grup socialista, Joaquim Nadal, va recordar aquell gest de valentia de Lluch en el seu discurs, i va desitjar poder anunciar, onze anys després, també l'alegria de no sentir ja més que crits. Igual que Montilla, va manifestar la necessitat d'acudir a l'exemple de l'economista i historiador per trobar una sortida a la desfeta electoral del seu partit, i amb aquest pensament va defensar, al contrari del viceprimer secretari del PSC, Miquel Iceta, partidari d'una candidatura unitària, “la riquesa que representa disposar no d'una, sinó de quatre candidatures per fonamentar un bon debat” en el pròxim congrés del socialisme català, previst per al desembre. Nadal es va mostrar convençut que, tot i la diversitat d'alternatives, les que encapçalen el mateix Iceta, Pere Navarro, Àngel Ros i Joan Ignasi Elena, del congrés “en sortirà una proposta integradora”.

Montilla va referir-se també a aquest congrés, que té “el repte de redefinir el projecte polític del partit” amb l'objectiu, va insistir, de “recuperar la confiança dels ciutadans”. En tot cas, va admetre que “l'economia desgraciadament és avui dia a l'epicentre” de tota discussió, per damunt de la política, que en “un món cada vegada més global disposa d'instruments petits”, cosa que lamenta, especialment quan assisteix a casos com el d'Itàlia, va dir, en què Silvio Berlusconi, per poca simpatia que se li professi, “ha estat substituït per un govern de tecnòcrates sense necessitat de passar per les urnes”. “Avui més que mai et trobem a faltar”, va concloure, invocant un cop més el nom d'Ernest Lluch, el nínxol del qual es va tornar a omplir de roses, com cada any des de fa més d'una dècada, sempre pels volts del 21 de novembre.