Cares noves per a una oposició forta

El congrés dels socialistes catalans del pròxim cap de setmana acabarà amb una vall de llàgrimes. La combinació és perfecta: la direcció que sortirà guanyadora tindrà menys poder i menys càrrecs per repartir.

La militància socialista està desenganyada i emprenyada perquè els pròxims anys tindran escó en els parlaments de Madrid i de Catalunya una part dels homes i dones que no han tirat endavant la tan pregonada opció “catalanista i d'esquerres”. En el seu moment, va ser una bona opció. Reventós, Obiols, Maragall... la van conduir amb dignitat, malgrat que alguns s'hi van acomodar i van fer de la política una professió. Al llarg d'anys, però, l'equip Montilla va optar per “catalanisme d'esquerres” a les institucions, però aquest s'ha traduït en un cada cop més baix resultat electoral.

El congrés arriba tard per culpa del calendari i la mandra de José Montilla per convocar-lo abans. Ho fa en un moment en què la crisi s'ha aguditzat, el PP acaba de guanyar per majoria absoluta i el fins ara germà gran dels socialistes catalans –el PSOE– encara no ha començat el seu procés de recuperació.

Des d'avui, els catorze diputats dels socialistes catalans a Madrid podrien demanar un grup propi. No succeirà. La direcció que probablement sortirà elegida no ho veu clar. Prefereixen el camí del PSOE.

Tot i els darrers resultats electorals, hi ha un espai ample per a les opcions catalanistes i d'esquerres. És una opció per a les persones que fugen quan senten paraules com ara partit, direcció, aparell... Tot allò que fa olor d'una vella guàrdia i que traspua la sensació que es barra el pas a les cares noves d'esquerres i catalanistes. Uns rostres que són necessaris perquè Catalunya pugui tenir una oposició forta.