opinió
Refugiats: en què hem fracassat?
Europa no va complir el 2011 les seves promeses de solidaritat. Cal una millora en matèria d'asil
L'any passat hi va haver dos esdeveniments amb conseqüències profundes i pertorbadores a gran escala. En primer lloc, la crisi econòmica, cada vegada més intensa, que va esdevenir una crisi de confiança en els nostres dirigents i en la capacitat d'Europa per trobar solucions comunes. En segon lloc, la primavera àrab. A Tunis i al Caire, entre altres punts, els ciutadans es van aixecar per la llibertat, la democràcia i els drets humans, i van fer caure velles idees preconcebudes sobre les seves societats i els seus opressors.
Des d'una perspectiva europea, ambdós esdeveniments estan inexorablement lligats. Mentre la Unió Europea (UE) mirava cap a dins a causa de la crisi econòmica, la inquietud al nord d'Àfrica obligava moltes persones a abandonar les seves llars. Cal preguntar-se: pot Europa mantenir el compromís d'ajudar els que necessiten refugi mentre s'ocupa de la seva pròpia crisi?
Les xifres que tenim per contestar aquesta pregunta són preocupants. El primer semestre del 2011, més d'un 75% de les sol·licituds d'asil es van presentar a només sis estats membres de la UE, una dada que deixa en evidència una llarga fila de països europeus que poden i han de fer més.
A Líbia, més de 700.000 persones van haver de fugir de la violència, i molts van acabar en camps de refugiats als països veïns. De les 8.000 persones que l'ONU va identificar amb necessitat especial d'ajuda, entre tots els estats membres de la UE només van prometre acollir-ne 400. Noruega, que no pertany a la UE, en va acceptar ella sola gairebé el mateix nombre. Mentrestant, més de 50.000 immigrants travessaven la Mediterrània en vaixells ben tronats cap a la UE. Molts van morir en l'intent. D'altres van arribar a l'illa italiana de Lampedusa i a Malta, mentre que els països europeus, a la prometedora conferència de primavera, van manifestar la seva solidaritat. Però amb quin resultat? Només 300 refugiats es van traslladar de Malta a d'altres estats membres.
Fa poques setmanes, Ginebra era la seu d'una conferència ministerial, la més gran d'aquest tipus celebrada fins ara, sobre els problemes dels refugiats.
L'agència de l'ONU per als refugiats havia demanat, amb un any d'anticipació, que els països aportessin a Ginebra el seu compromís d'acceptar refugiats. L'oferta de la UE va ser nul·la perquè els estats membres no van arribar a acordar un compromís conjunt.
Un problema subjacent és el clima polític en molts estats membres. No havíem vist tantes manifestacions demagògiques i xenòfobes als parlaments nacionals europeus des de la Segona Guerra Mundial.
Com de costum, aprofiten la crisi i proven de passar la culpa de la mala gestió de les economies nacionals a les poblacions immigrants. Per això, ens cal una pauta nacional i europea per garantir que la lògica populista no s'imposi en l'agenda.
Contràriament al que els xenòfobs ens volen fer creure, el nombre de sol·licitants d'asil a Europa és molt més baix actualment que fa deu anys.
I no es pot dir que Europa sigui excepcionalment oberta en les seves polítiques d'asil. Només a Kenya hi ha molts més refugiats que als 27 països de la UE. Tanmateix, els esdeveniments imprevistos com ara la primavera àrab poden forçar massa la capacitat d'asil de cada país, i Europa ha d'estar preparada per ajudar els estats membres perquè puguin acollir amb dignitat les persones que arribin.
Tot i que hi ha unes normes mínimes comunes, els sistemes d'asil d'alguns països no funcionen prou bé i donen lloc a condicions inacceptables d'acollida dels immigrants. I els que demanen asil es troben davant una gran incertesa perquè les normes per concedir l'estatut de refugiat són ben diferents als estats membres.
Aquestes diferències no són admissibles en una Unió Europea que ha signat els mateixos convenis internacionals i que es basa en uns valors comuns. La UE necessita unes normes comunes d'alt nivell i una cooperació més estreta per garantir que els sol·licitants d'asil siguin tractats d'igual manera, dins un sistema obert i just, en qualsevol lloc on el demanin.
Per tot això, des de fa una dècada, la Unió Europea apunta cap a una política comuna d'asil i s'ha fixat el termini del 2012 per posar en marxa el sistema comú. L'any 2011 es van fer alguns passos endavant, però les negociacions entre els diversos estats membres encara van massa a poc a poc. Ara cal que aquestes converses s'intensifiquin d'una forma significativa.
Estic convençuda que som perfectament capaços d'abordar les nostres dificultats econòmiques mantenint-nos fidels als nostres ideals d'obertura, tolerància i solidaritat.
El nostre compromís no pot ser un joc en el qual el que un guanya, un altre ho perd. Enguany, Europa ha d'ampliar la seva perspectiva i garantir que, finalment, el sistema comú d'asil sigui una realitat.