La victòria a camp contrari

La desaparició d'un dels polítics més mediàtics del franquisme i també dels primers anys de la democràcia ha comportat una sèrie de comentaris sobre les seves actuacions. Vull referir-me al que va ser un dels projectes de Manuel Fraga i que per sort per a nosaltres no li va sortir bé. Es tracta del seu intent d'assolir la presidència de l'Assemblea de Regions d'Europa, l'ARE. Els orígens d'aquest organisme es troben al Consell d'Europa. Va ser l'any 1984 que el polític francès Edgar Faure en va impulsar la creació. Faure havia estat dues vegades president del Consell de Ministres durant la 4a República i ministre d'Educació amb De Gaulle, precisament després del maig del 1968. L'existència d'una estructura federal a Alemanya i Àustria com també la llei de regionalització francesa i l'aplicació de l'estructura regional a Itàlia, va donar a Edgar Faure les bases per crear una assemblea de regions d'Europa. Es van aprovar els seus estatuts a Louvain-la-Neuve, Valònia, i Faure va ser elegit el primer president. Abans d'aquesta reunió n'hi havia hagut una de preparatòria a Barcelona amb la presència del president Pujol i Edgar Faure. No cal dir que totes les comunitats autònomes de l'Estat espanyol s'hi van apuntar i hi van veure una possibilitat de presència internacional.

Després de la mort de Faure, el 1988, el va succeir el president de la regió del Vèneto, Carlo Bernini, el qual va deixar la presidència tres anys més tard i es va plantejar la possibilitat que el president de Catalunya aspirés al càrrec de president de l'ARE. De fet, durant aquells anys el govern de la Generalitat havia donat un suport important a l'ARE, formava part del bureau o comitè directiu i havia impulsat la petició a la Unió Europea que es creés un organisme institucional que representés directament les regions. Uns quants anys més tard la petició va ser atesa i el 1994 es va crear el Comitè de les Regions en el si de la Unió Europea.

L'assemblea que havia de decidir l'elecció del nou president havia estat convocada a Santiago de Compostel·la, per invitació del govern de Galícia, presidit per Manuel Fraga. La data era a principi de juliol de l'any 1992, unes setmanes abans de la inauguració dels Jocs Olímpics. Uns mesos abans de la reunió, vam saber que el president de Galícia també aspirava a la presidència de l'ARE.

Estàvem convençuts que el president Pujol era més conegut en l'àmbit dels representants a l'ARE que no pas el de Galícia; de tota manera l'elecció es presentava incerta i era difícil valorar l'efecte que tindria la candidatura de l'amfitrió de l'assemblea. Es van fer gestions des de Catalunya, especialment davant d'aquelles regions com ara Baviera i altres lands alemanys, atès que la seva opinió podia tenir pes sobre els lands d'Alemanya de l'est –acabats d'incorporar–, a part d'altres regions d'estats de l'est. És bo recordar que una de les “regions” que hi assistien, l'any 1992, era Eslovàquia. L'any següent va deixar de venir i va anar a l'ONU.

La benvinguda de Manuel Fraga a totes les regions assistents a l'assemblea va ser esplèndida i no amagava el seu desig d'assolir la presidència de l'ARE. Va arribar el dia de l'elecció, i als dos candidats Fraga i Pujol, s'hi va afegir la presidenta de la regió francesa Nord-Pas-de-Calais. Després de la presentació dels programes per part de cada candidat va ser el moment de la votació. Per resultar elegit en la primera volta calia obtenir els 2/3 dels vots emesos; altrament, en la segona volta es podria guanyar amb majoria simple. El resultat va ser indiscutible: Pujol obté 107 vots, Fraga n'obté 36 i la presidenta francesa, cinc vots. No va caldre una segona volta. L'amfitrió havia perdut clarament. Tot i això l'assemblea va continuar i es van fer les fotografies, els actes i els àpats previstos. El president Pujol va presidir quatre anys l'Assemblea de Regions d'Europa.

Poques setmanes després, acompanyant el president Pujol en una visita al Pallars, vaig escoltar la salutació que, amb veu forta, un alcalde li feia: “President, enhorabona per la presidència d'allò i felicitats per la pallissa que vau donar a aquell fatxa.”