Traïdora ovació

Un sorteig va voler que fos Alfredo Pérez Rubalcaba qui s'adrecés en primer lloc als 956 delegats i que Carme Chacón ho fes en segon lloc, un ordre que afavoria la presentació de la catalana com una successió lògica de l'aspirant càntabre. Sense corbata, amb americana fosca i camisa blanca, Rubalcaba va colpir la rival amb un ensurt: “Gràcies, Pepe!” L'al·ludit, per a consol d'una Chacón que la vigília es veia com Messi esquivant les puntades del central madridista, era Pepe Griñán, teòricament “neutral actiu” i a ulls de tots els rubalcabistes “més actiu que neutral”. Malgrat la pugna en joc, l'exvicepresident exhibia el seu corrosiu humor. “Ha sigut una disputa elegant... Bé, és cert que ella ha dit 58 vegades que jo sóc el passat i jo he dit 60 vegades que jo tinc més experiència”, va admetre recollint l'única rialla de simpatitzants dels dos bàndols.

Com que l'atac directe està proscrit al manual d'estil dels duels del PSOE, el verí residia en les subtileses i s'injectava per contrast, afirmant el que un dels dos no era. “No crec que sigui el moment de lideratges personalistes, mai he cregut en salvadors, i ara menys que mai”, va disparar Rubalcaba, sense dir salvadors en femení per no donar tantes pistes. “A mi no em trencaran”, es va oferir davant una rival que protagonitza oscil·lacions en la veu. I la traca final: “Jo odio el sectarisme, no sóc sectari ni amb aquells que són sectaris: si algú us diu ‘Vota'm i aniràs en tal llista' o, el que és pitjor, ‘Si no em votes, no aniràs en tal llista', estigueu segurs que no ho fa en nom meu, no en nom meu!” “Si jo guanyo no hi haurà rubalcabisme, no emetré salconduits ni emetré factures”, reblava com si la rival fos comissionista. A la sala, la majoria dels 101 delegats del PSC jugaven amb el seu mòbil per no haver de sumar-se als tímids aplaudiments guiats pels bascos Patxi López i Rodolfo Ares.

Esgotada tota la seva munició, Rubalcaba es va oferir a liderar “un PSOE més feminista” i va ressuscitar la centenària veu de Pablo Iglesias amb una cita: “Si els homes necessiten emancipar-se, les dones ho necessiten més.” Ho va fer de passada, per evitar que l'auditori es preguntés per què la clau que obre la porta del PSOE més feminista es basa a fer ensopegar una primera dona secretària general en 132 anys. El que es permetia era relacionar el temps que li quedava en l'ús de la paraula i en el futur del partit. “Amb la benevolència de Pepe Griñán, continuo, que vaig sobrat de temps... o mancat”, va arribar a ironitzar com si reconegués la condició de favorita de Chacón. I llavors va exhibir l'últim esquer: la promesa de revisar els acords amb la Santa Seu. L'auditori li va regalar aleshores l'única gran ovació. “És més fàcil arribar que sortir”, es va acomiadar com si devalués una victòria rival.

Sense pair si el de Rubalcaba era un comiat o no, Chacón, que vestia jaqueta rosa i reforçava el missatge amb una rosa cosida a la solapa, va pujar a la tarima i va enviar el missatge subliminar que era una més deixant-se la targeta d'acreditació penjada visiblement al coll, malgrat que el més rigorós porter de seguretat no l'hauria aturat perquè demostrés que era de debò Chacón. Fidel al manual d'estil de l'atac sibil·lí, va obrir foc amb pauses degudament fetes perquè l'imaginari dels seus endevinés si es referia a Alfredo, a Pérez o a Rubalcaba. “Ho dic alt i clar: jo no em presento per gestionar una travessia del desert, sinó per obtenir la majoria social per al PSOE aviat”, va avisar.

Delimitat l'horitzó, Chacón va simular que trobava entre els apunts una cartolina vermella i la va brandir com si fos kriptonita contra Rubalcaba i Rajoy. “Mireu, aquesta és la meva targeta del 35è congrés, la conservo, avui en teniu vosaltres a la mà una de semblant. Sembla una cartolina, però quina força que té aquesta cartolina! Perquè és una cartolina que aixeca hospitals! Que porta la pau! Quants voldrien tenir avui una cartolina com aquesta!” No va precisar què faria la cartolina per Catalunya, però sí que va apuntar que allà hi governa “la mateixa dreta encara que parli un idioma diferent”. Això sí, va veure l'aposta contra el Vaticà del seu rival i la va doblar a tot o res: “I jo ho puc dir: vull un país laic!”

En una atmosfera d'emotivitat, la catalana va viatjar al record del seu avi. “Sóc néta d'un avi que amb 20 anys va anar a la guerra, a la presó, al camp de concentració, i que a la postguerra em va dir: ‘Nena, mai vaig ser jove.' Mai més una néta hauria d'escoltar del seu avi una cosa així!”, va exclamar. El recordatori familiar era un dard cruel per a Rubalcaba, que és nét de republicà com Chacón però fill d'un aviador que es va sumar al cop de Franco. Amb gesticulació enèrgica i el puny tancat com si donés cops de martell, Chacón va revelar el seu pla de futur esquitxant els eventuals exclosos. “Faré una executiva amb gent bona, però amb bona gent!” “Ho faig serena i conscient, lliure de lligams, ens quedem asseguts o ens aixequem? Aquí em teniu, i us demano que ens aixequem!”, va animar. L'ovació va ser tronadora en comparació amb la rebuda per Rubalcaba. Fins al punt que ell, atent a l'explosió emocional, no va deixar que ningú pogués jugar a cronometrar les dues ovacions i va pujar de sorpresa a l'escenari per fer-se receptor també dels aplaudiments. Fins i tot algú tan esquiu a Chacón com Alfonso Guerra va aplaudir llavors.

El ressò de l'ovació a Chacón va conduir els seus assessors a entregar còpies del seu discurs degudament grapat i encapçalat com si fos una peça d'oratòria predestinada a perdurar, mentre l'equip de Rubalcaba deixava que les seves paraules morissin en el furor de les ones radiofòniques com si fos el seu efímer epitafi. Escrutat el vot dels 956 delegats cinc hores després, el marcador despullava la traïdora ovació: 487 a 465 a favor de Rubalcaba. L'aspirant, que en plena campanya va comprar Temps difícils, no va dir mai que quan llegia Dickens pensava en el futur de Chacón.