“La regió és el marc on es pot actuar enfront d'estats en crisi”

El que jo he defensat és que hem de treballar en la proximitat, per obtenir un impacte directe i immediat sobre els ciutadans. Si no és així, si treballem amb una previsió de vint anys, no té interès. El segon element és que la nostra institució s'enforteix. L'Euroregió ja no és només una associació, és una AECT (agrupació europea de cooperació territorial), és a dir que ens recolzem en una estructura sòlida des del punt de vista administratiu i financer; tenim una eina potent per actuar amb Brussel·les i amb qui podem aconseguir finançaments. Junts, els quatre territoris de l'Euroregió, reagrupem uns 500.000 estudiants, més de 87 universitats, i això és un pol d'envergadura europea. La joventut és un dels sectors en els quals ja treballem; també el de l'empresa, amb la creació d'un planter d'empreses que ens ha de permetre confrontar i compartir les diverses maneres que tenim de treballar els uns i els altres.

Els superem; no hi ha diferència de plantejaments sobre la necessitat d'actuar, per exemple, en el camp de la universitat. Tenim tantes coses en comú sobre les quals treballar que no cal que ens aturem en les diferències.

Tenim una crisi mundial i ens enfrontem a molts atzucacs, a Espanya i a França; però les regions podem actuar i una de les solucions és que tinguem línia directa amb Brussel·les, a través de l'Euroregió. Brussel·les tendeix a treballar amb les regions, siguin autònomes o no; ho farà cada vegada més perquè hi ha un bloqueig amb els estats. I nosaltres farem que es beneficiïn també els estats. A la meva regió tinc un endeutament que és d'uns 250 euros per habitant, i el meu país està endeutat en 20.000 euros per habitant. En el meu pressupost, la inversió representa un 43%; és la proporció més alta de França i contribuïm en el rellançament del país. L'Euroregió també pot ajudar Europa en les relacions amb els països del sud de la Mediterrània, Egipte, Tunísia, Líbia. Els cal ajudar a trobar el camí de la pau i la democràcia, portant-los al desenvolupament econòmic. Els estats europeus estan enfangats en la crisi; nosaltres, els territoris, les regions, som l'espai adequat per parlar amb ells i treballar econòmicament. Hem començat a plantejar de quina manera podem fer-ho. Ens cal treballar més sobre la Mediterrània, en aquest sentit estem creant al Llenguadoc-Rosselló un parlament del mar.

Segons si parlem des de Perpinyà o des de Montpeller. Des de Perpinyà, hi ha una història comuna, una llengua, som cosins, i per tant hi ha una relació més propera i forta. Però en el marc de l'Euroregió no destaquem la qüestió de la catalanitat; si ho féssim exclouríem els occitans. Des de Montpeller, veiem el Principat de Catalunya com un partenaire econòmic fort, malgrat la crisi. Quan actuo sobre el desenvolupament del port de Seta, ho faig tenint en compte Barcelona i Marsella. Sobre el tema del TGV i el corredor mediterrani, tenim molt en compte la influència de Barcelona.

La mobilitat és una cosa essencial. Allà on poden arribar les mercaderies l'economia es desenvolupa. El TGV canviarà forçosament la situació. Jo porto ara totes les obres de Nimes a Montpeller: vull destacar que la nostra regió finança una quarta part d'aquestes obres. No és feina de les regions a França finançar obres com aquesta, però ho fem i invertim dos miliards entre Nimes i Montpeller per acabar-ho el 2016. Entre Montpeller i Perpinyà són set miliards, amb l'acabament per al 2020. Però no n'hi ha prou amb el TGV. Cal canviar tot el tema de la mobilitat, aeroports, TGV i també els lligams entre les ciutats. Per això vull que la gent pugui anar de Montpeller a Perpinyà per un euro, i a Nimes, encara que sigui per anar a buscar bolets. Això crearà un dinamisme intern. No és fàcil, perquè la companyia ferroviària SNCF no ho fa de bon grat. I és cert que costa diners però ja ho pagàvem perquè en el sistema francès, el cost de fer circular els trens regionals ja el paga la regió. Doncs si ja paguem m'estimo més veure trens plens que no pas buits.

Sí, i és un èxit. Vam ser els primers a fer-ho a França. Per llei assumíem el transport en bus i ningú l'utilitzava perquè els autobusos eren cars. La mitjana del preu d'un trajecte era quatre o cinc euros. Vam dir, vagi on vagi li costarà un euro. Des d'aleshores els autobusos van plens. Ara ens ho hem quedat directament. Delegàvem el servei a empreses privades, mitjançant un concurs cada tres anys, però com que es va convertir en un èxit, hi havia el perill que ens augmentin les seves tarifes aprofitant-se del fet que ja no en podíem prescindir. Per garantir-ne la continuïtat, l'única solució ha estat gestionar-ho nosaltres mateixos, comprar els autobusos i tenir personal a disposició. Funciona i els autobusos van pintats amb aquest nom: “Bus a 1 euro”.

Jo hi estic a favor; crec que és la base del desenvolupament econòmic. Això ja seria un tema francoespanyol, i m'agradaria que en el debat de les presidencials franceses els candidats treguin aquest tema.

La competència no és sempre una mala cosa. Tots competim, entre països o entre territoris. En el meu cas, en el camp de la salut, com a president d'una regió, si no potencio Montpeller, seran Tolosa o Marsella que s'enduran els mercats. Pot existir de la mateixa manera entre Sant Carles i Vilamalla. Però Sant Carles té una història, es va crear en un context molt específic, abans de la democràcia a Catalunya i a Espanya. Una vegada un ha pres avantatge, si saps mantenir-lo és difícil que t'atrapin. En molts camps la diferència no es fa sobre la tecnologia utilitzada sinó sobre la celeritat amb la qual es va engegar el procés.

Amb els aeroports vull fer a escala de la regió Llenguadoc-Rosselló el que teniu a Espanya. A França els aeroports es feien competència entre ells, massa. Ara s'han traspassat a les regions i he recuperat Perpinyà i Carcassona; no pas Montpeller, però voldria també cuidar-me'n encara que sigui deficitari. El problema és que l'aeroport de Montpeller competeix amb els de Perpinyà i Carcassona i això no està bé. No es demana a Girona de fer el mateix que ja fa Barcelona, i és el que passava a França. El territori adequat per gestionar això és la regió. La competència pot ser bona però amb la condició de controlar-ho. Jo, amb els aeroports de Montpeller, Perpinyà i Carcassona, sóc un competidor per una banda de Marsella i Niça, i per l'altra, de Tolosa. No estem en competència amb l'aeroport de Girona; no cobreix Perpinyà, o molt poc. Girona va lligat a Barcelona.

Jo no entraré en un debat intern vostre. A França, som encara molt centralitzats. Ara tindrem eleccions presidencials al maig i sigui quin sigui el resultat, 2012 serà un any de canvi. Si guanya Sarkozy, vol suprimir el poder local; ell considera que tot s'ha de decidir a París. Jo crec que cal anar més enllà en la descentralització i que fer-ho contribuirà en el rellançament econòmic. Això és el projecte de François Hollande i el meu, i ho hem estat experimentant a la regió Llenguadoc-Rosselló, perquè invertim en sectors que en principi pertoquen a l'Estat: donem un ordinador a cada alumne, financem part del TGV, invertim en els nostres ports. Estem a punt. Però no es tracta d'anar cap a un concepte d'autonomia. El fet de ser una república ens ho prohibeix. La vostra autonomia a França és inimaginable. Però el que proposem ja és una revolució per a França.

El que em van fer dir a la premsa no és el que vaig dir. Les meves declaracions eren una resposta al que havia dit el dia abans Jean-Paul Alduy –president de l'aglomeració de municipis Perpinyà-Mediterrània–. No anava contra les universitats. El senyor Alduy ens diu des de fa 20 anys que és genial de treballar amb el Principat de Catalunya, però no en veiem cap resultat. Això, ja n'hi ha prou. Si Alduy tingués aquest discurs amb Tolosa li diria el mateix; no té res a veure amb Catalunya. I tampoc té a veure amb el fet que ell sigui de dreta i jo d'esquerra. Pel que fa a la Universitat, jo treballo per l'unió de totes les universitats del Llenguadoc-Rosselló. N'hi ha tres a Montpeller, una a Nimes i una a Perpinyà. Unides representen 100.000 estudiants. Vindria a ser el primer pol de França després de París, i avui no són capaces de posar-se d'acord i em demanen totes el mateix. Això no pot durar. No tinc cap obligació de finançar les universitats, normalment ho fa l'Estat. A Perpinyà els he dit que si no s'uneixen amb Nimes no tindrien diners de la regió. I quan em contesten que ells ja treballen amb Girona, jo els dic no serà Girona que els vindrà a arreglar la Universitat. I si a més hi ha un PRES entre les universitats de Perpinyà i Girona en el qual treballen conjuntament, és genial; per cert, el vaig firmar jo ara fa un any. Si es fan coses amb Girona és un plus i cal servir-se'n, però no és suficient, perquè som a França, i només tindran força si es recolzen sobre la regió. Això no treu res a tot el que he anat fent entre Catalunya del Nord, Girona i la Generalitat, no he canviat d'opinió; només, però, vull ser realista. Perpinyà sola al davant de la Generalitat no representa res. Només recolzant-se sobre la potència de regió, Perpinyà obtindrà coses concretes per a la universitat i per a la resta.

És simbòlic, però el problema de fons és real. És la restricció que hi ha actualment a França en l'ensenyament. S'han suprimit en total 100.000 llocs d'ensenyants a França. Hi ha una contestació molt forta. Si es trenca aquest principi bàsic de la República que és l'educació, de què serveix continuar sent a França? Crec que és això que s'ha expressat a Font-romeu. Hollande proposa recuperar 60.000 llocs d'ensenyants.

François Hollande té avui fortes probabilitats de guanyar; encara falten dies, però la tendència és forta. Hi ha molt de rebuig a Sarkozy. A banda de les opcions polítiques i del debat dreta-esquerra hi haurà un vot de rebuig, perquè ha estat massa intervencionista. Ho feia tot, el paper del primer ministre i dels ministres. Feia la sensació que si teníem un problema de calefacció a casa havia de venir Sarkozy a arreglar-lo. Ho volia fer tot i decidir-ho tot des de París i la gent li està dient que ja n'hi ha prou; això no correspon a la cultura francesa. Crec que la segona volta serà un mena de referèndum, més enllà d'adherir-se o no a la política de François Hollande.