Als catòlics que dubten

Sembla que Catalunya té encara un ampli segment de ciutadans que dubten del nostre dret i també de l'obligació moral de defensar la nostra nació davant no tan sols d'Espanya sinó del món. Tota vegada que la nostra cultura té les seves arrels en la judeocristiana, és encara, malgrat els canvis sociològics, aquest pensament el que influeix, i molt, en les decisions de la ciutadania de Catalunya. I, precisament per això, entenc que cal refrescar la memòria dels molts catòlics (practicants o no), en relació amb l'opinió de la nostra Església davant l'important problema que a alguns els planteja el fet de donar suport a la independència de la nostra nació.

Per això esdevé oportú transcriure les paraules del papa Joan Pau II, el 2 de juny de 1980, a la seu de la Unesco. Deia així:

“M'adreço a vosaltres, senyores i senyors, que des de fa més de trenta anys us reuniu aquí en nom de la primacia de les realitats culturals de l'home, de les comunitats humanes, dels pobles i de les nacions. Us dic: amb tots els mitjans a disposició vostra, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. Protegiu-la com la nineta dels ulls per a l'esdevenidor de la gran família humana. Protegiu-la. No permeteu que aquesta sobirania esdevingui una presa de qualsevol interès polític i econòmic.

No permeteu que arribi a ser víctima dels totalitarismes o de les hegemonies per a les quals l'home no compta sinó com a objecte de dominació i d'atracció d'interessos diversos. No hi ha, en el mapa d'Europa i del món, nacions que posseeixin una meravellosa sobirania històrica i que, amb tot, al mateix temps estan privades de la seva total sobirania? No és un punt important per a l'esdevenidor de la cultura humana, important especialment en la nostra època, que és tan urgent d'eliminar les restes del colonialisme?”.

D'altra banda, per si aquest discurs del papa no va ser prou clar, ell mateix hi va insistir el 6 d'octubre de 1995 a l'Assemblea General de l'ONU, amb les següents frases:

“Ningú –ni un estat, ni una altra nació, ni cap organització internacional– no està mai legitimat per considerar que una determinada nació no és digna d'existir.”

“El dret a l'existència implica naturalment, per a cada nació, el dret a la pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou allò que jo anomenaria la seva originària sobirania espiritual.”

“Cada nació té, consegüentment, també el dret a modelar la pròpia vida segons les pròpies tradicions, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i particularment l'opressió de les minories.”

I, finalment, Joan Pau II va reblar el clau dient: “Cada nació té també dret a construir el propi futur donant a les generacions més joves una educació apropiada.”

Així doncs sembla indiscutible que la ciutadania catalana de religió catòlica, si més no, ha de tenir clar el seu dret a defensar un estat català independent, enfront dels múltiples greuges que cada dia ens ofereix Espanya i la seva inconfessable voluntat d'anorrear-nos com a poble i com a nació. Cal doncs exigir a l'episcopat de Catalunya un pronunciament clar i contundent en relació amb el tema, com a mínim igual al que va fer l'episcopat català parlant de les arrels cristianes de Catalunya el mes de desembre de 1985, han passat vint-i-set anys, i avui el seu silenci escandalitza el propi poble.

Continuar així és la millor manera de convertir els creients de Catalunya en un poble sobirà però desorientat.