Catalans, alhora o a l'hora?

Aquesta setmana, el president Pujol va ser entrevistat per TV3 per l'Ariadna Oltra. El motiu va ser la presentació del tercer volum del les seves memòries, però no deixa de ser una excusa. Tenir el president Pujol en directe, sobretot ara que ja no està en primera línia, sempre obre la porta a comentaris i situacions inesperats. No ens va defraudar, tampoc, en aquesta ocasió. El prec a l'Alícia Sánchez-Camacho perquè s'asserenés va ser d'alt voltatge còmic. Va considerar-la vanitosa. I en Vidal-Quadras, orgullós.

El voldríem cada dia a la tele, el president Pujol, de debò. Van ser molt bones, també, les seves apreciacions personals sobre el que ell pensa que han de posseir els bons catalans: entre d'altres, va afirmar, han de ser puntuals. I ell ho practica tot col·locant-se les busques del rellotge deu minuts abans. “Així no arribo mai tard”, va dir. Molt bé. Això sí, tret d'admetre que es va equivocar no acudint a l'enterrament d'en Pere Esteve, en general, el president Pujol no acostuma a trobar gaires motius d'autocrítica.

Sovint ens sembla, tanmateix, que, per més que s'avanci el rellotge deu minuts, el president va acabar fent tard unes quantes vegades. En el sentit històric de la paraula. Es va adonar massa tard, per exemple, de l'error de no haver volgut acceptar una situació fiscal i financera semblant al concert basc i navarrès. Ara és impossible. I l'intent del president Mas es troba abocat al fracàs (cosa que, indirectament, afavoreix les tesis sobiranistes).

També va fer tard a l'hora de reconèixer la importància de Barcelona (no s'entendria, si no, la seva política erràtica a l'hora de plantejar les successives eleccions municipals) en la política catalana.

On també el president Pujol ha fet tard, malgrat el rellotge avançat, és en la manifestació pública clara del seu sentiment independentista. Diem que ha fet tard perquè al seu moment, una mica més de fermesa en aquest sentit (per què existeix, si no, un partit nacionalista?) no hauria provocat cap terrabastall d'importància a Madrid i hauria servit per aglutinar més la base. La prova és que el PNB sempre ho ha fet i no ha passat res.

En fi, que la presència del president Pujol als mitjans sempre és molt agraïda. Perquè en el fons, que un polític de la seva talla, indirectament, al final de la seva etapa política, reconsideri punts prou importants del seu ideari no és gens habitual. És el seu darrer compromís. I cal reconèixer-ho.