Tot és consumat

Hi havia especial expectació i la prova era a la taula de premsa, on no cabia ni una agulla. A la plaça de la Vila, convocatòria de gala, ja que diversos col·lectius havien fet una crida a manifestar-se i els afectats d'un o altre signe respongueren a la invitació, cosa que feren de manera molt sorollosa. Talment el ple ho mereixia, ja que es presentava a aprovació el pressupost de les retallades, uns comptes que per primera vegada en trenta-tres anys no portaven el segell socialista.

A la sala de plens regnava un cert nerviosisme, ja que no se sabia fins on mossegaria les forces d'esquerra i fins quan es farien valer els convergents. Però, a l'hora de la veritat, els llops es tornaren bens i Quico Serrano (PSC) i Carles Sagués (ICV) esdevingueren simples comparses, davant una bona argumentació de Ramon Riera (PP) i una excel·lent interpretació de Ferran Falcó (CiU), que potser va sobreactuar però que sempre té el paper ben après.

Quan l'esquerra –és un dir– invocava la lluita de classes o denunciava les aliances del capitalisme, populars i convergents, de bracet, parlaven de responsabilitat i progressisme. CiU mostrava les millores introduïdes en el pressupost, gràcies a una negociació finida la matinada anterior, i justificava la votació responsable, que els populars acceptaven amb mostres de satisfacció. Total, el Partit Popular aprovava el seu primer pressupost i els convergents dissimulaven les vergonyes. Era un resultat previsible, que potser venia marcat per acords externs a la ciutat: es consumava l'abraçada i ara només cal veure qui administrarà la misèria.