Síria, una guerra civil llarga

Un any després de l'inici de la revolta a Síria, tot demanant la fi de l'estat d'emergència i de la tirania, les esperances d'èxit, almenys parcial, s'han esvaït. Ha començat la guerra civil i l'exèrcit sirià acaba de reconquerir bona part de les ciutats, barris i zones alliberades. Ho ha fet, sobretot, amb formes diverses de violència directa (tortura, repressió, ús de les forces de seguretat contra civils, execucions extrajudicials), que han causat 8.000 morts, 30.000 refugiats i 200.000 desplaçats interns. I també amb violència cultural, combinant manipulació, mentides i propaganda per legitimar el règim (suports i manifestacions al carrer), per argumentar que darrere les revoltes hi ha terroristes i conspiradors estrangers i, també, per fomentar la lectura de lluites confessionals interessades. El cert és que el país sempre ha estat un mosaic d'ètnies i confessions que el poder ha manipulat. El control aclaparador del poder per la minoria alauita es remunta a l'etapa colonial francesa i, a més, altres minories (cristians, drusos, kurds) han manifestat comprensió o passivitat davant el règim de Baixar al Assad per por a l'esdevenidor. Concretament, a una eventual radicalització islamista en obtenir la majoria sunnita les quotes de poder que els pertocarien en termes demogràfics. Per tant, fins i tot en un futur sense Al-Assad, el risc d'enfrontament intercomunitari i, àdhuc, de divisió és alt. De l'escenari, retòric, de la construcció d'una Gran Síria (Síria, el Líban, Israel i Palestina), hem passat a escenaris de fragmentació futura de l'actual territori. A hores d'ara, l'enfrontament entre el règim, amb aquests suports actius o passius, i una oposició, feblement articulada en un Consell Nacional (més cap a enfora que a l'interior) i un Exercit Lliure de Síria fa pensar en una guerra civil força llarga. La geopolítica juga a favor del règim.

Les perspectives de futur no són engrescadores. La solució al conflicte no serà diplomàtica, si no és que canvia la posició de Rússia, l'aposta de Koffi Annan. Tampoc vindrà, almenys a curt termini, d'una intervenció militar a l'empara d'una resolució del Consell de Seguretat.

Per tant, la solució més versemblant serà la d'un seguit de batalles polítiques i militars, amb un potencial molt desigual, entre el règim i l'oposició. Una mostra clara: Turquia acaba d'optar per crear a la frontera una zona tampó i duplicar la capacitat dels camps de refugiats. Altrament dit, Al-Assad té data de caducitat, però, ara per ara, pot mantenir-se un temps relativament llarg al poder, de forma cruel. Segurament, citarem Shakespeare, “el pitjor només durarà el temps necessari de dir això és el pitjor”.