Interdependència catalana

Posats a fer jocs de mans amb les paraules –i com que CiU, després del concili de Reus, ja parla en convergentès llenguatge d'independència sense anomenar-la (pacte fiscal, transició nacional, estat propi, Catalunya plena, etc.)–, un servidor (que no és gairebé ningú, però que vol ser una mica de tots, amb la qual cosa podria tenir cabuda, si no m'ho impedissin algunes reserves molt greus, a “les barques cap a Ítaca”) gosa proposar que, a més de lluitar per la independència de Catalunya (com ja fan els milers de l'Assemblea Nacional Catalana i altres partits i grups), quan aquesta sigui un fet (res, un d'aquests dies), treballem tots per la “interdependència catalana”.

M'explicaré, que deia el filòsof televisiu. Vist el fracàs de les autonomies espanyoles, es tractaria que cadascuna de les autonomies que tingués els pebrots ben posats per independitzar-se de la matriu centralista estatista, els tingués –i més grossos encara– per fer botifarra (de manera elegant i sense enfadar-s‘hi gaire, naturalment) a tots aquells sectors propis (polítics, econòmics, financers, estratègics, en definitiva) que, durant més de trenta anys (els que ha durat aquesta comèdia), i des de les mateixes autonomies, les han portat a la misèria política i econòmica regnant actualment.

M'acabaré d'explicar, per si cal. Posem un exemple: a les Terres de l'Ebre o a tot el front pirinenc, posem per cas, és que algú es creu que, de Barcelona estant (i malgrat les delegacions territorials), que sempre queda més a prop que Madrid, la substància del que la societat volia ha millorat substancialment? Aquest és un tema llargament debatut a les perifèries agràries, boscoses i fluvials de Catalunya, però malgrat la intensitat de les demandes i el temps que fa que es produeixen, tot això no ha arribat, pràcticament, ni a les orelles dels que poden fer alguna cosa (i si no en saben, que s'espavilin) des dels còmodes despatxos barcelonins.

Ara mateix, dintre els complexos marasmes comarcals per sortir de la crisi (que si Eurovegas, que si Zèfir eòlic a l'Ametlla, que si més eòliques terrestres a la Terra Alta, que si l'AVE, que si la MAT, que si deu anys més per a les nuclears, que si el renovat projecte de transvasar l'Ebre, que si els macroprostíbuls per aquí per allà, que si les platges convertides en pàrquings flotants, com preveuen a l'Ampolla, etc., etc.), vostès creuen que amb aquest serial de despropòsits –destinats només a satisfer els beneficis de grans consorcis privats– podrem dir algun dia, quan estiguem la mar de satisfets de ser independents (res, un dia d'aquests), que aquest país pot tornar a ser governable, si és que ho ha estat mai?

L'altre dia m'ho deia un lúcid economista de Gandesa, Joan Grau: “Si és que la independència us la regalaran!” Volent dir: arruïnat el país (i no pas, només, a causa de Madrid), només tindrem tota la llibertat que concedeix la conspiració mundial contra els pobles: la que aquests es prenguin contra aquesta mateixa conspiració.