Una revolució estètica?

Corre una òpera bufa de gira per França, René l'énervé, que parodia el quinquenni presidencial de Nicolas Sarkozy. Arrenca amb la fastuosa nit del Fouquet's, el restaurant dels Camps Elisis on el president va celebrar la victòria electoral del 2007 envoltat de les grans fortunes del país. L'obra també recupera el divorci de Sarkozy a principis de mandat, així com la posterior seducció d'una model de veu dolça i refinat historial sexual. Al René, personatge principal i il·lustració paròdica del president francès, el pinten com un home de baixa cultura, amb tendència a l'exabrupte, de mal vestir, enlluernat pels diners i atent amb les classes benestants. A més d'enervat, com resa el títol, en referència al do de la ubiqüitat de què ha fet gala Sarkozy durant el seu mandat.

Aquest és el retrat esquemàtic, pinzellat i tòpic que una majoria de francesos s'han creat de Sarkozy després de cinc anys al càrrec. La seva quota de popularitat és la més trista que ha rebut un president francès, vorejant un 30%, testimoni de l'escassa estima que recull dels seus conciutadans. Ara bé, el seu quinquenni ha estat fins a aquest punt lamentable? A vista d'ocell i més enllà de preferències ideològiques, costa de creure. Els partisans d'Hollande, Mélenchon, Le Pen i companyia, li retreuen el seu balanç per les divergències polítiques que els separen del sarkozysme, no per la ineficiència d'un president que a grans trets ha fet el que prometia. A tall d'exemple, Sarkozy ha tractat amb benevolència fiscal les grans fortunes en detriment de les classes mitjanes i baixes, però això no és res que no vingués en l'ideari conservador que van votar els francesos.

Encara en el terreny econòmic, l'oposició retreu, amb legítim sentit electoral, el milió més d'aturats que té França des del 2007, arribant al 9,9%, mig punt per sota de la mitjana europea. La resposta passa per assenyalar amb el dit una crisi financera sense precedents en què Sarkozy ha estat molt present. No en va, seva és la iniciativa de posar fi als paradisos fiscals endegada per l'OCDE el 2008, de posar límits al secret bancari o d'augmentar la regulació de les agències de qualificació. En el terreny intern, Sarkozy té una dada per al lament en la pèrdua de la triple A i una altra per treure pit, atès que França va ser el darrer país europeu que va entrar en recessió i el primer de sortir-ne. Els grans indicadors que deixa no són ni bons ni dolents, amb una inflació controlada al 2,3% i un creixement de l'1,6 el 2011, lleugerament per sobre de la mitjana de la zona euro.

Saltant a l'escena internacional i diplomàtica, què es pot retreure, fora del terreny moral, al president francès? En un període d'hegemonia alemanya a Europa, Sarkozy ha fet prova d'audàcia alineant-se amb Merkel en lloc de sotmetre-s'hi. Amb un deute públic que s'ha enfilat fins al 86% del PIB i un dèficit que no ha baixat del 5%, la cancellera tenia arguments suficients per imposar a França les retallades que exigeix a Espanya o Itàlia. Però Sarkozy l'ha seduït amb reformes sòlides i prematures, reflex d'una obstinació política que l'ha dut a augmentar l'edat de jubilació fins als 62 anys, reformar l'educació superior concedint molta més autonomia a les universitats o aprovar una innovadora legislació contra la pirateria a internet que ha revertit positivament en la protecció dels drets d'autor. Obrint el focus una mica més, Sarkozy ha tornat França a files americanes, reincorporant el país a l'OTAN en una jugada que ha fet incrementar el valor estratègic del seu país. Semblant és el cas del Fons Monetari Internacional: Sarkozy hi va col·locar de president un primera espasa del socialisme francès, un tal Strauss Khan que, un cop defenestrat pels telenotícies de mig món, va deixar pas a la seva ministra de Finances, Christine Lagarde. Encadenar dos francesos dirigint l'organisme més rellevant de l'economia mundial ha de merèixer com a poc una medalla en el balanç de Sarkozy.

I, malgrat tot, una àmplia majoria de francesos el detesten. El votaran, però el detesten. Perquè, per a bé o per a mal, Sarkozy ha agitat els fonaments de l'ortodòxia política francesa durant un quinquenni de grans canvis. El principal, li agraïa recentment l'assagista Guy Sorman a les pàgines de Le Monde, ha estat adaptar el càrrec presidencial a les exigències dels temps. Sarkozy ha estat el primer president modern després d'una llarga estirp de caps d'Estat quasi monàrquics, des de De Gaulle fins a Chirac, que mai s'haurien posat unes Ray-Ban en públic, símbol del bling-bling que tant li retreuen al candidat a la reelecció. Ja ho avisava a principis de mandat: “Sóc president de la República, no un monarca”, va dir Sarkozy després de negar-se a seguir la tradició presidencial d'indultar un grapat de presos el dia de la Bastilla, el 14 de juliol, com havien fet amb monàrquica benevolència els seus antecessors en el càrrec. El que potser no esperava és que li tocaria pagar a les urnes la gosadia de la seva revolució estètica.