La paella i el mànec

El Municipal era pràcticament ple dijous passat. Com que he arribat tard per raons que ara no vénen al cas, m'he hagut de quedar en una llotja de segon pis, a segona fila. Si volia veure alguna cosa, m'havia d'estar dret. No feien pas teatre, ni revista, ni concert. Parlava en Josep Carretero i ens explicava que estava molt bé que hi hagués gent que treballés per tenir seleccions esportives catalanes, gent que lluités perquè el català fos admès a la Unió Europea, que la nostra veu fos escoltada, gent que reclamés poder decidir sobre com es gestionen els nostres aeroports, gent que exigís la desaparició del dèficit fiscal... Però que l'única manera que tot això pogués ser possible era que Catalunya tingués estat propi.

Segurament té raó. I probablement la hi donarien fins i tot aquells que no són independentistes. Si un poble vol ser com és, parlar com parla, dir la seva en tot allò que l'afecta, administrar les seves coses i no ser espoliat sistemàticament, ha de tenir un estat que el defensi, un estat propi. I és evident que no el tenim. Alguns poden creure –jo m'ho crec– que un poble pot compartir estat amb d'altres, tenir un estat propi comú. Potser, si hi ha sort, Europa acabarà funcionant així. I l'Espanya federal que havien somniat tants catalans i molts espanyols en algunes èpoques reculades –o no tan reculades si pensem en Pasqual Maragall, amb els matisos que calgui– potser hauria pogut funcionar d'aquesta manera. Hi ha llocs on funciona. Només cal partir d'una igualtat real entre els ciutadans, d'un respecte mutu entre els pobles, d'una estructura política i administrativa que es regeixi per allò que en diem subsidiarietat –tot el que es pot resoldre al nivell més pròxim no ha de passar al superior– i els mecanismes solidaris que calguin per no discriminar ningú. Però, abans que res, cal que els pobles convisquin junts amb absoluta llibertat, que es puguin deseixir quan se sentin incòmodes.

L'estona que he sentit Carretero ha recordat que cada català, cada un dels assistents a la conferència, regalen tres mil euros a l'Estat espanyol. Mig milió de les velles pessetes. He dit regalen per no ofendre. No recordo com ho ha expressat el conferenciant. El mateix dijous El Punt feia públic un estudi que deduïa que una seguretat social catalana independent podria apujar les pensions un 25 per cent. També d'aquesta caixa en treuen suc.

Ja sé que costa pensar en la independència i les incomoditats del procés que caldrà fer. Però penso que l'alternativa que proposava Carretero i tots els independentistes és l'única viable. La d'un estat compartit mai no serà acceptada per aquells que s'han acostumat a tenir la paella –amb tot el que s'hi cou– ben agafada pel mànec.