Nous temps per a Europa

Fa temps que la crisi fa anar de corcoll els mandataris europeus. Primer la crisi que afecta empreses i bancs i més endavant la crisi del deute, que té contra les cordes els estats de la zona sud de la UE. És ben cert que s'ha provat tot, multitud de cimeres europees per cercar acords que frenessin la crisi i que quan estan a punt d'entrar en vigor, la situació ja ha canviat i les mesures preses ja no serveixen. Tot plegat ens porta a la pressió exercida per Merkel i Sarkozy, que han imposat als estats de la UE la recepta de l'austeritat a qualsevol preu. Els malalts tots els coneixem: Grècia, que ja ha estat intervinguda, igual que Irlanda i Portugal, i Itàlia i l'Estat espanyol, que estan a l'UCI, i amb més candidats a entrar-hi. Tot plegat genera una pressió als governs i a la ciutadania que és de mal digerir, i més si es comprova que els resultats de les mesures d'austeritat no són tan bons com s'havien previst, si fem cas a la minsa reducció del dèficit que experimenten els comptes públics, motivat, en part, per la incidència de l'austeritat mateixa, que provoca menys activitat econòmica i per tant menys ingressos via impostos per als estats. I com que el malalt no s'acaba de recuperar, han sortit al seu auxili alguns destacats metges del planeta, com l'FMI, o europeus, com el BCE, que han deixat anar la conveniència d'establir mesures de creixement, sense que això vulgui dir retirar les d'austeritat. Manifestacions que ja eren evidents en altres àmbits econòmics i socials, però com que vénen dels guardians de l'ortodòxia, són tingudes més en compte. A tot això, s'hi ha d'afegir el possible canvi polític a França, amb la voluntat d'Hollande d'entrevistar-se amb Merkel i fer-li veure la idoneïtat d'activar el creixement. Tot plegat ha fet que el president del Consell Europeu convoqui una cimera per avaluar la possibilitat i la idoneïtat d'incorporar mesures de creixement i que la Comissió Europea també ho vegi amb bons ulls i fins i tot Merkel sembla que accepti parlar-ne. La veritat és que no ens podem confondre i pensar que amb mesures de creixement tot serà millor i la recuperació serà ràpida, ja que, en l'àmbit europeu, per a qualsevol tipus de mesures que s'acordin es prenen el seu temps per posar-les en marxa i, a més, normalment els efectes no es veuen fins d'aquí a un temps. I també s'ha de tenir en compte que les possibles mesures que facilitin el creixement impliquen tenir incidència en la ciutadania perquè, si s'abaixen els impostos per generar més activitat, paral·lelament s'hauran d'abaixar les despeses públiques, de manera que, en la conjuntura actual, es fa difícil pensar en unes mesures de creixement a l'estil keynesià d'incrementar la inversió pública, perquè això impediria rebaixar el dèficit. Sigui com sigui, el cert és que alguna cosa s'ha de fer per sortir del marasme en què ens trobem i l'aposta pel creixement, mantenint els criteris d'austeritat, és una bona política perquè generarà activitat econòmica i sobretot confiança.