Merkel allarga la mà a París

De cop, semblava que a Berlín tothom esperés l'enterrament de Merkozy amb moltes menys llàgrimes de les que caldria esperar a casa de la seva vídua europea, Angela Merkel. Nicolas Sarkozy va caure, com han caigut fins ara els successius líders europeus identificats amb la crisi de la zona euro, i la cancellera no vol seguir el mateix camí.

Solució: adaptar-se al canvi i fer front als aires nous, com si les paraules activar el creixement, com a fórmula contra la crisi, haguessin estat sempre en la seva agenda.

François Hollande va anunciar que, si era elegit, es posaria immediatament en contacte amb Merkel i això és motiu més que suficient, a la cancelleria, per imaginar-se que, en comptes de dissonàncies i cares de disgust, al nou president francès se'l rebrà com acostuma a fer-ho la cancellera: amb un petó a la galta. Bé, potser trigui una mica més que amb Sarkozy, perquè Hollande és de mena menys seductor, però el petó arribarà.

Berlín va reaccionar de seguida a la victòria d'Hollande amb promeses de mantenir l'“extraordinària col·laboració” bilateral, però sense oblidar-se de posar en el missatge de felicitació el terme pacte fiscal. “Ja tenim el pacte fiscal; ara hi incorporarem el pacte per al creixement”, va dir el ministre d'Afers Estrangers, Guido Westerwelle, en la festa a l'ambaixada francesa a Berlín.

Fora de felicitacions protocol·làries, Merkel i Hollande tindran el seu examen de revàlida aviat –atès que el francès vol visitar Berlín immediatament després de ser elegit–. En la primera cita, després del primer petó, seguirà la primera conferència de premsa, en què hauran de buscar el camí del mig per conciliar aquestes dues vies que en l'era Merkozy semblaven contradictòries: la disciplina fiscal i el creixement.

Va ser un diumenge de moltes emocions per a Merkel. A les eleccions franceses i gregues, vitals per a la línia futura de la política europea, s'afegien els comicis regionals al land de Schleswig-Holstein, fronterer amb Dinamarca. Les urnes d'aquest estat van permetre salvar la cara a la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de la cancellera, però pràcticament empatada amb el Partit Socialdemòcrata i lluny de poder repetir la seva coalició amb el Partit Liberal (FDP). És a dir, la mateixa aliança que governa a Berlín.

A la CDU li queda el consol de mantenir-se primera, i a l'FDP, el d'haver trencat la dinàmica d'enfonsaments electorals en sèrie que viu des que es va convertir en soci de Merkel. Es va mantenir com a força parlamentària, cosa que no li passava des de feia mesos i que li permet somiar una resurrecció. Aquest “triomf”, però, pot tenir efectes col·laterals en els liberals. Es deu al líder local, Wolfgang Kubicki, representant de l'ala crítica envers el president del partit i ministre d'Economia de Merkel, Philipp Rösler. Diumenge vinent hi ha eleccions a Rin del Nord-Westfàlia. Si allà es consuma la revifalla liberal, de mans en aquest cas d'un altre crític, Christian Lindner, Rösler tindrà els dies comptats com a cap liberal. I Merkel, un altre maldecap, procedent del seu soci.