Fredor a les urnes dels militars

A les portes d'un col·legi electoral de l'alexandrí barri de Ruixdi els soldats fan esforços per trobar la posició més còmoda. Es preparen per passar el que semblen considerar una avorrida estona. L'oficial treu el cap per la porta i els recrimina la laxa posició. Com si fossin els seus fills, n'agafa un dels braços i el col·loca ferm. “Que no veus que tenim la premsa estrangera, borinot?!”, li recrimina altivament.

Els seus uniformes, decorats amb banda militar i xarreteres, denoten que estem en un barri benestant. Poques cues en la primera jornada de les tornada de les presidencials egípcies. Les primeres des de la caiguda del dictador Mubàrak. Una històrica cita que, però, no sembla estar seduint els votants.

Una sobremaquillada dona clama, sense que ningú li ho pregunti, la netedat del procés. “Entra a veure-ho”, afirma, abans de defensar el seu vot per Ahmed Shafiq. “Que fos un home de Mubàrak no vol dir que ho sigui de l'antic règim”, afirma sense més. “És un home de la llei; el que volem és estabilitat, fill”, subratlla.

“Potser trobareu més gent al col·legi del darrere”, afirma algú. La imatge és pràcticament idèntica. En una altra zona de la ciutat, a l'escola Taha Hussein del barri de Bacus, tampoc sembla que les eleccions provoquin entusiasme. Aquí, res de xarreteres ni formalitats. Però tampoc entusiasme ni cues. A escassos deu metres, però, l'aglomeració més important de la jornada electoral amuntega desenes de veïns a les portes del forn, on esperen el tan desitjat pa subvencionat. Curiosa al·legoria d'una revolució que va començar al crit de pa, llibertat i justícia social.

L'estudiant d'economia Mahmud Helmi afirma que vota molt poc convençut i defensa que el seu és un vot anti-Shafiq. El seu amic, també universitari, afirma que ha votat nul perquè no es veia amb cor de donar suport a cap dels dos. Asseguts al cafè, mentre juguen al dòmino o fumen xixa, els que no porten encara el dit tacat, signe d'haver exercit el vot, es fan els ronsos sobre les seves intencions. Un grup obre un debat per justificar la poca afluència. “Els partidaris dels Germans sortiran tots demà”, afirma un sense aportar proves. “Diuen que hi ha més cues a d'altres barris”, diu un altre. “Deixeu-vos estar, aquí el que passa és que la gent està farta”, talla un tercer obrint la caixa de Pandora davant la cara de pòquer d'un dels jugadors, que sembla no entendre res del que passa.

L'Ahmed és un històric membre dels Germans Musulmans al popular barri de Bacus. “A mi em van ferir en els enfrontaments de les eleccions del 2010”, recorda, mentre escenifica les baralles a les portes dels col·legis electorals del barri entre partidaris dels islamistes i matons pagats pel règim. Aquest barri va ser un dels múltiples escenaris de les cruentes baralles durant les legislatives de novembre del 2010. Llavors els enfrontaments van deixar una desena de morts abans de garantir, per la força de les urnes, la majoria parlamentària del Partit Democràtic Nacional de Mubàrak a les portes de l'aixecament popular egipci. “Sens dubte al país han canviat coses, però hi ha el risc que tornem on érem”, afirma abans de no deixar lloc a dubte sobre el seu vot. “Mursi. Shafiq no pot guanyar sense frau”, assegura.

Finalment, la primera aglomeració electoral de la jornada la formen una vintena de dones a les portes de la nova escola Zahra, també a Bacus. El fotògraf estranger, com qui troba aigua al mig del desert, es posa a retratar entusiasmat la cua. Un oportú soldat aprofita l'avinentesa per entrar en quadre servint un got d'aigua a una assedegada votant. El quadre perfecte de la jornada. “L'exèrcit i el poble, una sola mà”, crida un veí.