Baixauli, bon vent i barca nova
Francesc Baixauli, l'alcalde que volia el poble, segons ell mateix, ha abandonat el partit socialista després de trenta anys de militància. Durant quasi la totalitat d'aquestes tres dècades (no menys de vint-i-set anys) ha viscut a càrrec del pressupost municipal de Silla o de la Diputació provincial, percebent emoluments que matarien d'enveja més d'un bon professional de qualsevol gremi del món privat. Només durant els darrers quatre anys d'alcalde de Silla ha rebut la considerable suma d'un quart de milió d'euros en concepte de retribucions per dedicació exclusiva al càrrec. El seu pas per la Diputació no li va ser menys productiu. Segur que cap estudiant ni pescador de l'Albufera, professions que el mateix Baixauli s'atribuïa fins fa quatre dies, després de ben complits els quaranta, pot presumir com ell de traure tan de profit des del punt de vista crematístic a la vida pública, sempre dins del marc legal i amb tota transparència.
Des del meu punt de vista, no és rellevant que el personatge se n'haja anat pegant una bona portada. Després de tot ha botat quan, per fi, els seus companys de partit se l'han pogut desempallegar democràticament, privant-lo d'accés al cabàs de les garrofes que tant li agraden. És en aquest moment, després de trenta anys amorrat a la mamella i apartat d'una empenta al cap de diversos intents quan li han vingut els escrúpols contra la manca de democràcia interna del seu partit i la poca sensibilitat, segons ell, per combatre la indecència.
La vida política de Baixauli ha estat tota ella un error. En uns casos culpa dels entorns que successivament l'han protegit i, en d'altres, mèrit exclusiu de l'al·ludit. No entraré en les seues qualitats o defectes personals, que d'unes i altres tots en tenim. Només destacaré la seua habilitat per saltar a temps i canviar de cavall en plena cursa i la debilitat per ajuntar-se en trànsfugues de tot l'arc parlamentari. Només així s'explica una vida política tan llarga en una persona que intel·lectualment només enlluerna en la distància curta i durant moments molt breus.
Amb vint-i-cinc anys es va trobar amb l'alcaldia de Silla a les mans. Ni ell era el substitut previst quan jo vaig dimitir aquell 28 de febrer de 1989, ni el moment havia d'haver estat aquell. Un temps més tard les circumstàncies haurien canviat. Però, les coses vingueren com vingueren. Potser uns anys després la mateixa persona hauria evolucionat d'altra manera i la seua trajectòria vital hauria estat distinta. Potser. El fet és que un Baixauli amb 25 anys va rebre la vara d'alcalde i li abocaren un jornal que ni ell mateix podia somniar. El poder i l'abundància material no varen exercir una bona influència i acabaren enlluernant-lo fins el punt de traçar de manera prematura la seua línia de vida. A una persona molt pròxima li va confessar que la seua vocació era viure de la política tota la vida. Però, lluny de preparar-se, acabar els estudis a la Universitat i madurar com persona i com polític, es va llençar de cap a la lluita de trinxeres, la pitjor cara de la política, una activitat noble, però, plena de perills i no poques zones tenebroses. Les conseqüències han estat un personatge inacabat, controvertit, cada dia més aïllat del món que trepitja i les persones que l'envolten. Evidentment, aquestes són referències dins del camp de la política i res més lluny de la meua idea que entrar en el terreny personal.
Ignore quina serà la situació laboral de Baixauli en aquest moments. Tant de bo, si les coses li anaren bé. Però, les circumstàncies actuals no donen el millor escenari per una persona a la meitat de la seua vida laboral, sense estudis i amb una experiència que de poc li servirà en el món on s'ha de moure per obligació. No ho tindrà gens fàcil, malauradament. Potser per això no ha pogut ocultar la contrarietat que li provoca la pèrdua dels privilegis dels que ha gaudit durant tants anys i ha malbaratat una bona ocasió per redimir actuacions ben negatives en el passat retirant-se discretament i en silenci. Per la meua banda, si Baixauli se n'ha anat, jo només puc dir: ¡bon vent i barca nova!