Eternament compromesos

Trenta-cinc anys enrere, el dia de la manifestació del milió, el 1977, al cine Comèdia de Barcelona projectaven Los pecados de un ardiente varón, una pel·lícula italiana de destape. Ara, aquesta setmana, hi fan Eternamente comprometidos. Pel que hi hem vingut a fer, va molt bé. Què fem davant el Comèdia el divendres abans de la manifestació convocada per l'Onze? Retrobar gent que fa trenta-cinc anys es va aquí mateix destapar en la manifestació que va fer tremolar el president Adolfo Suárez fins al punt de precipitar el retorn de Tarradellas de l'exili i començar a assentar les bases d'un Estatut. Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia, era el lema de llavors. Si aquella ocupació del passeig de Gràcia, si aquella concentració davant el cine Comèdia, va ser tan transcendental, els eternament compromesos reunits avui per aquest diari en aquest exacte punt pensen que la d'ara, la de dimarts, també comportarà un més enllà.

La Montse Antó, que ha vingut de Cubelles amb la seva germana i el seu cunyat, no creu que la independència sigui immediatament possible, i un home que l'ha escoltada li pregunta les causes de l'escepticisme. Vinga, discuteixi, discuteixin mentre arriba el fotògraf que ens ha de retratar. A les sis en punt, quan arriba, som cinquanta. No n'esperàvem pas més. La manifestació és dimarts.

Mira qui hi ha vingut: la Sílvia. Fa trenta-cinc anys era aquí amb una cinta de bandera catalana cenyint-li el front. Jordi Peñarroja, que també ha vingut, la va retratar i la revista Oriflama va escollir la imatge per il·lustrar la portada del número que va informar de la manifestació. Un home, en Pere Gabarra, ha dut el número especial ple de fotografies que amb el mateix motiu va treure Interviú. A la contraportada, en un racó petit, surt el senyor Gabarra. “Jo sóc aquest.” I ens ensenya un jove amb bigoti molt negre i cabellera, ai la cabellera, ai el bigoti.

Ens havia dit que vindria una noia que va assistir a la manifestació amb cotxet, portada pels seus pares. Al final no es presenta i sap greu, perquè hauria fet baixar la mitjana d'edat. Aquí, qui no té cinquanta anys en té seixanta o en té més.

Arriba la Muriel Casals, presidenta de l'Òmnium. “Aquella manifestació va fer possible un Estatut que s'ha vist insuficient; ara cal encetar un nou camí.” Un home que també ens acompanya: “En aquella, els polítics anaven al davant; en aquesta van darrere nostre.”

El fotògraf ha portat una escaleta. S'hi enfila, dirigeix la massa dels cinquanta eternament compromesos i dispara.

Un senyor que s'assembla com una gota d'aigua a l'escriptor cubà Guillermo Cabrera Infante, amb aquelles mateixes ulleres i aquells llavis sortits, i que resulta ser un argentí de Buenos Aires que fa turisme per Barcelona amb la seva dona ens pregunta: “¿Qué se está preparando en esta ciudad?” Fixin-se que no ha preguntat què fem nosaltres aquí ni què hi maquinem. Ell ha detectat, potser millor que nosaltres, que hi estem acostumats, que és a tota la ciutat on se'n prepara una. Li expliquem molt per sobre, el significat de l'11 de setembre a Catalunya i quan sent “Catalunya” l'home recorda que a Buenos Aires hi ha un casal que representa i porta el nom d'aquest país. “¿Ustedes me aseguran que en el casal me darán información sobre todo esto? Sí, senyor. “No me digan nada más, en cuanto volvamos a Buenos Aires iré para que me lo cuenten.”

Més fotos, ara amb la bandera que el company Lluís Martínez, sempre tan eficaç i previsor, ha anat a comprar. Explica que li ha costat trobar-ne. Gairebé tothom n'havia acabat les existències.

El cine Comèdia és ara un multicine i en aquest moment es deu haver acabat una sessió perquè en surt una glopada de gent. Pregunto a unes noies jovenetes si hi han vist Eternamente comprometidos i em diuen que no. Poden sortir de veure Todos tenemos un plan o The possession: El origen del mal, que són les altres pel·lícules que hi projecten.