Abans i després

El 10 de juliol de 2010 hi hagué una gran, una impressionant, manifestació a Barcelona de protesta contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Una manifestació que va marcar
un abans i un després.

La sentència va ser molt
negativa com a mínim per
dos motius. En primer lloc,
perquè en tres camps essencials era demolidora.

Primer, amputava seriosament l'abast de l'autonomia catalana pel que fa a les competències, és a dir, al poder polític i institucional de la Generalitat.

Segon, confirmava l'orientació cap a un mal finançament de la Generalitat de Catalunya.

Tercer, obria la porta a accions polítiques, administratives i jurídiques contra la política de defensa de la llengua catalana.

De fet, la sentència significava un endarreriment fort en la interpretació constitucional de l'autonomia en general, i en especial de la de Catalunya. L'aspiració catalana a un criteri més obert en el tema autonòmic –en general, però amb especial aplicació a Catalunya– va quedar definitivament ensorrada. La perspectiva d'un estat plurinacional o simplement d'una autonomia competencialment, financerament i identitàriament àmplia va quedar definitivament anul·lada. La Constitució, amb aquesta interpretació, ho feia impossible.

Per això, des d'aleshores s'ha considerat que hi havia hagut un abans i un després de la sentència del Tribunal Constitucional. Un abans que progressivament s'estrenyia, però que semblava que oferia encara possibilitats. I que encara era susceptible de rectificació. I un després que definitivament cancel·lava aquesta possibilitat. I l'evolució posterior ha refermat a bastament aquesta inicial interpretació negativa.

La sentència de juny de 2010, amb tot el seu massiu acompanyament institucional, polític, mediàtic i d'opinió pública va ser com posar una gran roca enmig del camí. D'un camí estret però encara fins aleshores franquejable. Una roca molt difícil de superar, però que el caminant haurà de franquejar perquè altrament moriria d'inanició.

Un segon factor d'interpretació negatiu és la forma com tot això es va produir. Amb una campanya extremament virulenta per part del PP –d'excitació fins i tot de la catalanofòbia–, amb un joc del PSOE entre ambigu i hostil –de fet negatiu– i amb una actuació escandalosa del mateix Tribunal Constitucional, ell mateix de com a mínim “dudosa constitucionalidad”, tal com fins i tot
va dir la seva presidenta.

I finalment la valoració positiva que en varen fer no només el PP, sinó també el PSOE (en Guerra, en Felipe González, la Chacón, el mateix Zapatero, etc.). I en general tot el món mediàtic espanyol i de fet tota l'opinió pública de fora de Catalunya.

Tot plegat confirmava que s'havia produït una gran fractura entre Catalunya i Espanya. Que d'aleshores ençà s'ha anat eixamplant. És a dir, s'ha confirmat que hi ha hagut un abans i un després del 28 de juny de 2010 –data de la sentència– i del 10 de juliol, data de la manifestació.

I ARA TAMBÉ HI HAURÀ UN ABANS I UN DESPRÉS. Catalunya ha fet i fa un gran esforç per a combatre el dèficit i la crisi econòmica i social. Més, molt més, que no ho fa el govern espanyol i Espanya en general. Això molt agreujat pel dèficit fiscal que des de fa anys i panys Espanya ens imposa, amb un concepte molt viciat de la solidaritat complementat per un projecte molt centralitzat d'Espanya. I amb una actitud anticatalana atiada des de molts sectors po-lítics, socials i mediàtics.

Tot això, del 2010 ençà, s'ha anat acumulant. I explica la resposta popular d'una magnitud extraordinària que vàrem veure a la manifestació de l'Onze de Setembre. I que també marca una fita: hi haurà un abans i un després d'aquesta data en la
relació entre Catalunya i Espanya. Hi haurà una situació nova. Que s'ha anat configurant durant els darrers anys, i sobretot durant els darrers dos anys.

Catalunya, a la qual des de fa molts anys se li imposa com a mínim un vuit per cent de dèficit fiscal –fet del tot excepcional
si no és en situacions d'espoli després d'una guerra o d'un conflicte molt greu– ara es veu obligada a fer més retallades que ningú més a tot l'Estat.

I a més ha de suportar campanyes contra fets bàsics de la seva identitat i de desprestigi
generalitzat. Sense mesura.

Contra tot això Catalunya té avui uns actius importants, alguns dels quals no havia tingut mai. I després del juny de 2010 i del setembre de 2012 és més conscient que mai de la voluntat del tot dominant en la política espanyola de fer-ne un país políticament irrellevant i socialment descompensat, incapaç d'atendre prou bé, amb justícia i perspectiva de futur els seus ciutadans, econòmicament en retrocés i condemnat al desdibuixament identitari.

Per tant es fàcil decidir quina és l'opció que ha de prendre. Una opció difícil de realitzar, però fàcil de prendre perquè no ens deixen cap altre camí.

Resistir, com ha dit el president Mas, fer que cada cop més ciutadans de Catalunya prenguin consciència del que tots plegats ens hi juguem (és a dir, eixamplar la majoria social) i
utilitzar a fons els nostres recursos humans i socials, que en tenim molts. I fer les coses bé. I amb sentit de responsabilitat.
I amb autoexigència.

De tot això que malgrat tot podem fer, i que hem de fer, n'haurem de parlar amb més detall. Avui volem subratllar només que hi ha un abans i un després i que ara ja som en un terreny nou. En un terreny nou però en el qual continuen essent totalment vàlides –les úniques vàlides– les nostres velles consignes de feina ben feta, de fidelitat als valors del país i d'esperit de convivència. I no tinguem por, per gros que ara sigui el repte: fa segles que ens han dit que ens anorrearien, i encara hi som. I només la seva arrogància cega els impedeix entendre que no som una algarabía.