Tot això no ve d'ara, no

Ahir dimarts sentia, a Catalunya Ràdio, Fernando Savater. No puc estar més d'acord amb ell quan parla de literatura (subscric la seva defensa de la gran novel·la d'aventures com a porta d'ingrés al món conscient durant la infantesa), i, bé que no he estat mai aficionat als cavalls, també m'agrada molt quan ens en diu alguna cosa per escrit.

En general, però, quan reflexiona sobre política el sento no sols llunyà, sinó, encara més, educadament hostil. Ahir, per exemple, va tenir les penques de comparar l'actualitat catalana amb les poc honroses intencions de l'empresari francès Bernard Arnault, que ha sol·licitat la nacionalitat belga per eludir la política fiscal del seu país. Savater té la impressió que Catalunya fa com l'amic de Sarkozy: com que no em dispenseu un tracte de favor, doncs toco el dos. L'argument és pervers: qui el pronuncia o bé és ignorant (no és el cas) o bé és pervers. I la cosa sona, una vegada més, a cerimònia de la confusió. Potser sí que també hi ha por, a Espanya. La qüestió nacional basca, i ara també la catalana –la gallega no recordo que el preocupi gaire–, ha inspirat la majoria de les seves reflexions periodístiques. En aquest sentit, jo trobo que el filòsof és un home obcecat. Però, vaja, jo mateix, si em permeten, també m'hi considero, un obcecat: tota la vida he estat independentista. El que passa és que, fins fa poc, era un independentista moix i resignat, i ara sóc un independentista ple d'il·lusió.

L'endemà de la manifestació diversos mitjans internacionals n'atribuïen l'èxit a la crisi i al tracte injust que rebem, des de fa dècades, de Madrid. El president Mas –a qui aplaudeixo les darreres compareixences, magnífiques– ja ho ha deixat ben clar: això no serà fàcil. Ens haurem d'acostumar a la ignorància, al menyspreu i a ridiculitzacions grotesques com les del pensador donostiarra. Ara bé, algú que conegui mínimament ja no dic la història, sinó la situació d'aquest país durant els últims trenta anys (algú que no sigui un corresponsal estranger que, des de Madrid, escriu –o opina– sobre el fet diferencial català), gosaria dir el que va dir Savater? Tot això no ve d'ara, no. Ve de molt endarrere. La crisi ha exacerbat les posicions, però tot plegat és vell, si no antic. ¿Us imagineu que l'autor de La infancia recuperada hagués creat una analogia comparable amb un assumpte ètic, dels que sol abordar en algun dels seus llibres més reconeguts? ¿Us podeu afigurar algú amb el seu prestigi analitzant un fenomen d'interès científic sense tenir-ne ni la més remota idea, volent-lo observar perversament i unívoca com la flor d'un estiu molt agostat?