Quan eren Iñigo i Patxi

La bromera de la campanya electoral basca aviat farà que ho oblidem si no ho ha fet ja la precampanya, però hi va haver una vegada en què el president del PNB, Urkullu, i el lehendakari López van ser, simplement, Iñigo i Patxi. Forjats a l'ombra dels lideratges de Xabier Arzallus i de Nicolás Redondo Terreros, Urkullu i López van edificar una profunda amistat sustentada en la timidesa i l'arraconament compartits com a líders a Biscaia del PNB i del PSE, respectivament. Mentre el tàndem Jaime Mayor Oreja-Nicolás Redondo Terreros lliurava la seva croada per recuperar el País Basc per a l'aliança PP-PSE sota l'aznarisme i boicotejava sistemàticament els pressupostos del lehendakari Juan José Ibarretxe, Urkullu i López es reunien lluny dels focus entre 1997 i 2002 i pactaven harmoniosament els comptes de la influent diputació de Biscaia, el motor de la recaptació d'impostos al País Basc. Era l'època en què Arzallus va popularitzar el terme “michelín” per batejar els dirigents penebistes sospitosos de tebior nacionalista i en què Redondo Terreros abraçava l'espanyolisme per dinamitar qualsevol pont amb el PNB.

A diferència del que li succeeix des d'ahir, en les eleccions del maig del 2001 Urkullu tenia l'agenda oberta a rebre visites al seu despatx de president del Bizkai Buru Batzar a Sabin Etxea. Aprofitant que els focus eren per a Ibarretxe i Arzallus, en la recta final d'aquella tensa campanya de fa 11 anys, Urkullu obria la porta del seu despatx a dos emissaris d'Artur Mas. Enmig d'un recés, Mas va telefonar a un dels seus enviats. “Artur, som al despatx de qui tothom diu que serà el futur president del PNB, quan en sortim et truco per comentar com ha anat”, li va dir l'interlocutor, avui a l'Ajuntament de Barcelona, abans de penjar abruptament. La profecia va haver d'esquivar el trienni del mandat de Josu Jon Imaz (2004-2007), però finalment es va complir el 2007 i va posar la primera pedra d'una relació que fa set dies es plasmava en un esmorzar entre Mas i Urkullu a Barcelona.

En l'òrbita del socialisme basc, paral·lelament, la desfeta de Redondo Terreros va convèncer un tímid que es presentava només com “un basc de Coscojales” (carrer del nucli antic del seu Portugalete natal) tot i ser fill de l'històric Eduardo Lalo López Albizu, Patxi López, a disputar el timó del PSE. En un disputat congrés i amb el 57% dels vots, López es va imposar a l'alcalde d'Ermua, Carlos Totorika (37%), i a la basquista Gema Zabaleta (5,5%). López, que havia emergit encapçalant la “sintonia amb el canvi tranquil de Zapatero” i la “necessitat de bastir ponts”, no ocultava els seus demèrits. “Quan vaig arribar a la secretaria general del PSE, en la primera enquesta que vam fer sobre el meu nivell de popularitat, en una d'aquestes en què es pregunta quanta gent et coneix, no sé si arribava al 15%!”, evoca sense embuts el que ara és lehendakari. El mateix succeïa a Urkullu, menystingut per Arzallus en el moment de la seva successió. “En prefereixo un [Joseba Egibar], però si és l'altre [Josu Jon Imaz], ja sé com és”, és el més tendre que va dedicar Arzallus a Imaz en el relleu. A Urkullu, ni això.

En l'inici de l'última legislatura en què l'esquerra abertzale –a través del Partit Comunista de les Terres Basques o EHAK– va poder seure al Parlament basc, Urkullu va aprofitar la sintonia amb López per demanar al PSE que no permetés que Ibarretxe caigués en mans d'EHAK. “Els jocs del PSE perquè l'EHAK sigui clau corresponen al PSE, perquè si accepta els vots del PP efectivament això fa que el Partit Comunista de les Terres Basques sigui clau”, va recordar Urkullu a López. El prec va ser en va, però sobre l'amistat dels dos discrets biscaïns va pivotar el suport prestat pel PSE a Ibarretxe a l'hora d'aprovar quatre pressupostos bascos entre el 2003 i el 2007, mentre damunt la taula hi havia el teòric desafiament del pla sobiranista de lliure associació.

Després del sobtat abandó el 1998 del govern basc, en què Rosa Díez havia estat la consellera de Turisme de “Ven y cuéntalo”, els socialistes encadenaven onze anys fora d'Ajuria Enea quan López va fer valer el suport del PP i es va convertir el 2009 en lehendakari. Dos anys abans, Urkullu rellevava un Imaz saturat de la política diària i refugiat ara a Petronor. Els vells amics Iñigo i Patxi arribaven al cim gairebé de manera simultània, però la investidura de López va marcar el declivi de la sintonia.

En les interferències, per a disgust de López, les primeres ones distorsionadores les va propagar José Luis Rodríguez Zapatero des de La Moncloa jugant a convertir Urkullu en l'aliat preferent a Madrid, com abans havia fet amb Mas quan era Pasqual Maragall el que governava a la Generalitat. I així va ser com López es va empassar el traspàs de Madrid a Vitòria de les polítiques actives d'ocupació que el PNB va lluir com l'hàbil trumf de “governar des de l'oposició”. Però l'esclat va arribar el febrer d'aquest any, quan Urkullu va airejar que “tenia constància” que el País Basc afrontava una “fallida imminent”. “Miserable!”, va esclatar el lehendakari López per desfogar-se davant els seus col·laboradors.

En el seu trànsit fins a un punt de no-retorn, el més gràfic és la incomunicació. A la pregunta de quan va parlar per últim cop amb el lehendakari, el líder del PNB respon sense embuts: “Parlar, parlar... El que es diu parlar de les nostres coses, jo crec que l'últim cop va ser al març, perquè espero una trucada a la qual ell es va comprometre el 9 de març i jo no he canviat de mòbil.” És la data de no-retorn per als amics que un dia eren simplement Iñigo i Patxi i que, paradoxalment, la pau ha enemistat.