No és la nació, és l'economia!

Dilluns vinent, a Edimburg, el primer ministre britànic, David Cameron, i l'homòleg escocès, Alex Salmond, segellaran un acord històric entre els seus governs per donar als escocesos la capacitat de decidir si volen romandre al Regne Unit o constituir-se en estat sobirà.

Els grans titulars s'han construït fins ara amb els elements més cridaners: si hi hauria una o dues preguntes a la papereta (n'hi haurà només una), i si els joves de 16 i 17 anys podrien votar (sí, podran). Però el més rellevant no és això, per bé que pot determinar, en part, el resultat final.

El que és fonamental és que Londres hagi inclòs en l'acord l'ús de la section 30 order, un recurs legal establert en l'Acta de Devolució de 1998 que permet modificar la competència legislativa del Parlament escocès si ho acorden Londres i Edimburg, i ho ratifiquen els Comuns i els Lords. Aquests donaran llum verd a l'ús de la section 30 order i Holyrood (la cambra escocesa) legislarà per dur a terme el referèndum. El resultat serà vinculant i, si els escocesos volen la independència, la tindran, i la cerimònia de l'arriada de la bandera britànica dels edificis oficials al nord del mur d'Adrià serà revestida de tota la pompa i circumstància de què són capaços els anglesos, la mateixa que va tenir la de l'adéu britànic a l'Índia, el 1947, o a Hong-Kong mig segle després.

Des de dilluns, doncs, i durant els pròxims dos anys –l'acord inclou que la consulta s'ha de celebrar abans del final del 2014–, Escòcia viurà en campanya. I es debatran els beneficis i els perjudicis del trencament del Regne Unit. Res més polit, per bé que segur que hi haurà tensió i potser, fins i tot, guerra bruta per part de tothom.

Però l'aparença de fair play hi regnarà. I el primer fair play és admetre el dret a decidir. I el que val per als escocesos, val també per als ciutadans de Catalunya. I allò que val per al govern britànic ha de valdre, també, per a l'espanyol.

Actualment, les enquestes es mostren molt favorables als unionistes. A hores d'ara, qui signa aquestes línies no es jugaria ni una sola lliura en una casa d'apostes que el resultat serà favorable a la independència d'Escòcia. Però la tendència pot canviar, i encara més en dos anys, de la mateixa manera que sembla haver canviat l'estat d'ànim de la societat catalana des del juliol del 2010 i sobretot arran de l'aprofundiment de la crisi, a la qual, sigui dit de passada, el president Mas tampoc no ha plantat cara.

Ahir mateix va tenir lloc el primer acte oficiós de la campanya escocesa. En la cloenda del congrés conservador, David Cameron va admetre: “La recuperació econòmica triga més del que esperàvem”, i va anunciar més retallades per treure la Gran Bretanya del pou. Una recepta que s'ha demostrat que és inútil. El Partit Nacional Escocès no va perdre el temps i va contestar, demagògicament, que “una vegada més, Cameron rebutja augmentar la inversió de capital per reactivar l'economia i fomentar l'ocupació, fet que demostra la urgent necessitat per al Parlament escocès d'obtenir els poders de la independència per crear llocs de treballs”. No aclaria l'SNP com, sense banc central, i depenent del d'Anglaterra, faria funcionar la màquina de fer bitllets. És clar, compten amb el petroli del mar del Nord, però, arribat el cas de divorci, Londres no voldrà perdre-ho tot. (Quin és el petroli de Catalunya?)

En tot cas, a Escòcia, on el capítol de greuges nacionals és lleu si es compara amb la Catalunya del violat Estatut de Maragall, la marxa de l'economia, i l'afartament dels tories al poder, pot ser l'altre factor clau que determini
la conclusió de tot plegat. I és que, una vegada més, cal recordar Bill Clinton: “És l'economia, estúpids!”