Política

El sastre ha esguerrat el vestit (i 2)

Però, què ha passat?
Han passat tres coses
negatives.

1. Ha reaparegut amb molta força l'atàvic sentiment anticatalà, probablement a causa de dos factors. El primer –en ell mateix bo– ha estat l'èxit polític i econòmic de sectors i territoris espanyols tradicionalment menys dinàmics però que han creat una mentalitat suficient i agressiva en més d'un aspecte i en més d'una direcció, dintre i fora d'Espanya. El segon, el protagonisme català –molt constructiu però també reivindicatiu–, molt acusat en alguns moments dels darrers trenta anys, ha provocat una reacció negativa. I molts polítics espanyols han tornat a descobrir que és fàcil guanyar vots a Espanya fent anticatalanisme. O vendre diaris. O simplement ser aplaudit.

2. A cavall d'això el vell objectiu uniformitzador d'Espanya ha reaparegut amb tota la seva potència i aplicat sobre Catalunya. Amb una acció que avui es pot dur a terme des de diversos fronts: el de la pressió econòmica i financera, el d'una immigració molt desproporcionada, el d'una crisi dels serveis públics a causa d'aquests dos factors combinats, el d'una orientació jurídica restrictiva des del punt de vista autonòmic, etc.

3. Finalment hi ha un tercer fet, moralment molt criticable i políticament escandalós, que és la interpretació i la utilització que s'ha fet del concepte de solidaritat. Aquell principi que els anys seixanta, setanta i encara vuitanta semblava que havia de ser el ciment d'una relació generosa i en tots sentits productiva –humanament, socialment, econòmicament i políticament productiva– ha esdevingut un joc trampós. Ja fa temps que el mot d'ordre a molts llocs d'Espanya és: “La solidaridad sólo hay que practicarla con los bienes ajenos”. És el mot d'ordre, dit sense vergonya, d'una gran part de la classe política espanyola. Dit amb to de directa acusació contra Catalunya. Amb mentalitat ressentida. Sense cap esforç d'objectivitat i de judici just.

Tot això –aquests tres punts– deixa Catalunya fora
de joc. Al marge. Això trenca
el que semblava que era el pacte tàcit i esperançador de l'Espanya renaixent de la segona meitat del segle XX.

Un país pot anar endavant per mèrits propis, i és el cas d'Espanya durant les últimes dècades. Pot anar endavant també perquè hi ha factors exteriors que l'ajuden i és també el cas d'Espanya. I un país pot tenir perspectives positives per diversos motius de conjuntura històrica i generacional, de pes cultural, de presència en el món. També és el cas d'Espanya. Però un país també pot esguerrar les seves bones perspectives si es deixa dur per l'arrogància i la fatxenderia, per la facilitat i la no exigència, per l'afebliment de valors cívics i morals, pel to sectari i acarnissat de la seva acció pública. O pel no respecte a parts importants de la seva població. També podria ser el cas d'Espanya.

Tot plegat és un esguerro. Un esguerro no és simplement un error, no és una falla. És “fer malbé una cosa”, diu el diccionari. I afegeix, “mutilar”. Té un to d'error de molt mal corregir. “El sastre m'ha esguerrat el vestit”, diu el diccionari o, també, “s'ha esguerrat el projecte”. És això, s'ha esguerrat el projecte.

Des de fora de Catalunya poden dir que el projecte que s'ha esguerrat és el de Catalunya, no el d'Espanya. I pensar que de Catalunya l'únic que els cal és el 9% del seu PIB, i que si fan soroll no en facin massa. Però han d'anar en compte. Perquè només amb això hi ha moments que pot ser que Espanya sigui ingovernable. Només amb això perd bona part d'un dels seus motors. Només amb això Espanya perd un dels seus elements d'estabilització. I l'eufòria espanyola de fa quatre dies -i encara per alguns d'avui mateix- no pot fer perdre de vista que Espanya és el país campió d'Europa d'atur, i ho serà més encara, i amb una molt baixa millora de la productivitat, i que hi ha un general desprestigi de les institucions, que afecta fins i tot una cosa que hauria de ser tan bàsica per als qui diuen tenir “sentit d'Estat” com el Tribunal Constitucional, i que té uns hàbits polítics de gran confrontació, d'acarnissament, i que ara mateix hi ha un govern pidolaire i desconcertat. Espanya és un gran país, i ha progressat molt. Però no li sobra res del que té.
I no pot prescindir del grau de confiança que hi ha d'haver en un país per anar endavant. No pot banalitzar temes importants. Ni pot jugar amb conceptes d'alt valor ètic i polític (com el de solidaritat, per cert). No pot fer trampes.

Tot plegat, un esguerro. No una falla, o un desajust, o una mala interpretació, que es resolen amb una telefonada, o
un seminari de cap de setmana, o una escena de sofà, o un discurs “zalamero” o afalagador, i menys encara amb promeses de no sé què.

Des d'aquests editorials hem dit molts cops que en allò que no ha anat bé durant els últims anys –a Catalunya i en la situació política i moral de Catalunya a Espanya– hi havien contribuït també errors catalans. Ningú no ens podrà titllar de no veure la biga en el nostre ull. Però ara, i cada cop més, ja és hora de reclamar que a Espanya la gent més responsable faci la seva autocrítica i, sobretot, que vegi com poden canviar certes conductes polítiques, de mentalitat i ètiques.

En aquest precís moment
Catalunya podrà aportar poc a un canvi. Durant anys ja s'ha arriscat molt, ja ha donat molt (no només econòmicament),
ja ha anat molt al davant, ja
ha assumit moltes i molt serioses responsabilitats. Ja li cansa ser la munició del cainisme espanyol. Ja li costa més creure en les promeses. I ja no li agraden els focs artificials.

Participarà en el joc, mecànicament. I pagant la factura. Potser Espanya no n'espera res més, ni li demana res més.

De moment aquesta és la
situació.

“EL SASTRE HA DE FER UN VESTIT NOU”. Fins aquí l'article de fa tres anys. Molt actual. I no ho sabríem dir millor. No sabríem dir millor que “un esguerro no és simplement un error, no és una falla. És fer malbé una cosa –diu el diccionari. Té un to d'error de molt mal corregir. “El sastre m'ha esguerrat el vestit”” es diu. I quan això passa, el vestit s'ha de refer de dalt a baix. S'ha de fer un vestit nou.

I ara a Espanya cal fer un vestit nou. Poc o molt per a tot, perquè és tot el país que està en crisi. L'economia, les institucions, la moral col·lectiva, l'atur, la marca, el clima polític... El rei ha arribat a dir que “dan ganas de llorar”.

Personalment no seré tan negatiu, però és veritat que tot s'ha espatllat molt. Tot, però especialment el tema de la seva estructura. El que se n'ha dit l'Estat de les autonomies.

Que no és un motor que es pugui reparar amb quatre retocs. Que s'ha de fer nou, de dalt a baix. Posant cada peça on correspon. O, si això no es pot fer, o no es vol fer, canviant de motor.

Aquest article és el mateix que es publica en el butlletí electrònic del Centre d'Estudis Jordi Pujol


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.