La CUP, el vuitè partit?
L'esquerra independentista hauria d'obtenir entre 70.000 i 90.000 vots a la demarcació de Barcelona per tenir representació al Parlament
La pugna sobiranista entre CiU, ERC, SI i la CUP podria dificultar l'objectiu d'aconseguir diputats
S'intueix un augment de la participació i això farà que es necessitin més vots del que és habitual
Cap enquesta dóna, a hores d'ara, diputats en la llista de la Candidatura d'Unitat Popular. Tot i això, l'organització està absolutament convençuda que superarà el llindar mínim del 3% i aconseguirà entre tres i cinc diputats. Per entrar al Parlament, depenent de l'abstenció, la CUP hauria d'obtenir el 25-N, com a mínim, entre 70.000 i 90.000 vots a la demarcació de Barcelona o entre 13.000 i 15.000 a Girona. Sense comptar ERC, aquest seria un resultat mai vist per cap sigla de l'esquerra independentista en els últims 30 anys. Missió impossible? Queden 25 dies per saber-ho.
L'única xifra electoral que pot servir de referència, amb tots els matisos, és la dels últims comicis municipals, el maig del 2011, és a dir, fa un any i mig. La CUP va obtenir aleshores 47.600 vots a tota la demarcació de Barcelona. Representa un 2,3% dels vots. Però, com que no es va presentar a tots els municipis, el percentatge sobre el cens seria superior. Caldria afegir-hi els 13.700 vots de les Candidatures Alternatives del Vallès, amb les quals es presentava en coalició, i aleshores el resultat seria de 61.000 vots. Entre les municipals del 2011 i les del 2007, el creixement real va ser de 14.000 a 61.000 vots: 4,3 vegades més. Si la tendència continua a l'alça, els resultats del 25-N podrien ser millors. En el cas de Barcelona, si hi hagués la mateixa participació que en les eleccions del 2010 –un 59,9%–, la CUP necessitaria igualar o superar els 72.000 sufragis, que són els que va aconseguir la Solidaritat de Joan Laporta per entrar-hi amb tres diputats. Necessitarien, per tant, entre 10.000 i 30.000 vots més que en les eleccions locals.
L'altra opció real d'entrar al Parlament per a la CUP –igual que ho va ser per a Solidaritat– inclou la demarcació de Girona. El càlcul és més complicat, perquè es reparteixen menys escons i el llindar efectiu sol acabar sent superior al legal del 3%. Habitualment, l'últim escó gironí ha necessitat gairebé un 5%. En funció de la participació, equivaldria a entre 13.000 i 16.000 vots. Toni Strubell, de SI, va necessitar 13.889 sufragis per ser diputat amb un 4,75%. En canvi, Joan Carretero, de Reagrupament, va quedar fora tot i sumar 9.500 vots i un 3,2%. En les municipals del 2011, les CUP van obtenir 7.280 vots, amb només un 2,5%. Per tant, el candidat gironí, Lluc Salellas, com a mínim hauria de doblar resultats a la demarcació respecte al maig del 2011.
La cosa, però, és encara més complicada. El primer entrebanc per a la CUP és el nivell d'abstenció. Experts electorals i partits polítics preveuen una participació superior a la del 2010. Per tant, ara necessiten molt més que els 71.000 vots de SI o, fins i tot, els 90.000 de Ciutadans. El rècord de vot en unes autonòmiques va ser l'any 1984 –primera majoria absoluta de CiU– amb una participació del 64%. Aquell any, a la demarcació de Barcelona, ERC va ser l'última formació a entrar, amb 90.000 vots, un 4%, i tres diputats. En canvi, tot i sumar 61.000 vots, el Partit dels Comunistes de Catalunya en va quedar fora.
Els estrategs de la CUP també tenen en compte que el vot municipal no és mimètic amb el d'unes eleccions nacionals. Molts votants de la CUP, sigui a Molins de Rei, a Mataró o a Berga, podrien ara votar a favor d'ERC, d'ICV-EUiA o del gir sobiranista de CiU. Per tant, segur que poden perdre votants pel camí.
L'únic precedent en què la CUP es va presentar a unes eleccions a tot el Principat van ser les europees del 2004. I el resultat va ser un desastre. Aquella CUP incipient només va sumar 6.200 vots a Catalunya, i 4.500 a Barcelona, un exigu 0,28%. Segurament aquesta dada no és vàlida per tenir-la en compte ara, ja que la CUP era aleshores un projecte poc conegut en l'àmbit nacional i amb regidors propis només a Vilafranca del Penedès, Valls i Torà. L'acceleració històrica independentista dels últims anys fa que els resultats previstos per a la CUP siguin ara superiors als de fa sis anys.
Els precedents electorals de candidatures properes a l'esquerra independentista sempre han estat dolents. Nacionalistes d'Esquerra, potser l'exemple més similar a la CUP d'avui dia, mai no va aconseguir entrar al Parlament tot i una campanya avalada per referents del món de la cultura i d'alguns futurs dirigents d'ERC com ara Jordi Carbonell, Josep Maria Espinàs, Lluís Llach, Maria Mercè Marçal, Magda Oranich, Avel·lí Artís i Gener i Josep-Lluís Carod-Rovira. En les eleccions del 1980, només van sumar uns 30.000 vots a Barcelona, 45.000 a tot el Principat, i van quedar sense representació. El segon intent van ser les eleccions espanyoles del 1982, i van obtenir uns resultats encara pitjors. L'últim intent, el 84, amb Entesa de l'Esquerra Catalana, va tornar a fracassar: no van obtenir més de l'1,25% dels sufragis. Altres propostes similars van fallar en les europees: el 1989, Catalunya Lliure només va sumar 16.800 vots, i el 2009, Iniciativa Internacionalista també va quedar a l'entorn dels 16.700 a Catalunya.
Convergència, Esquerra i Solidaritat pugnaran aquest 25-N per captar el creixement del vot independentista. Ara, a aquesta batalla, s'hi afegeix per primer cop la CUP.La guerra entre quatre marques més o menys sobiranistes pot dificultar l'entrada al Parlament de les dues sigles més dèbils, CUP i SI. L'estratègia dels cupaires serà la d'intentar ampliar vot pel seu perfil social, d'extrema esquerra, i d'aquí ve probablement l'elecció d'un candidat provinent dels moviments socials com David Fernàndez